Hola, em dic Joan Martínez, i et dono la benvinguda a aquest espai virtual
que espero no et defraudi.

Soc mossèn catòlic, i faig de filòsof, i a estones, de poeta.
Però ja des d'ara m'agradaria ser el teu amic.

Tenir-ho tot resolt

El temps és superior a l'espai


"Donar prioritat a l'espai porta a embogir-se per tenir-ho tot resolt en el present, per intentar prendre possessió de tots els espais de poder i autoafirmació. És cristal·litzar els processos i pretendre aturar-los. Donar prioritat al temps és ocupar-se d'iniciar processos més que de posseir espais. El temps regeix els espais, els il·lumina i els transforma en baules d'una cadena en constant creixement, sense camins de retorn. Es tracta de privilegiar les accions que generen dinamismes nous en la societat i involucren a altres persones i grups que les desenvoluparan, fins que fructifiquin en importants esdeveniments històrics. Res d'ansietat, però sí conviccions clares i tenacitat." (Evangelii gaudium n.223)
 
Com podem evitar tenir-ho “tot resolt en el present”?.

La nostra cultura ens ha educat a “controlar” tots els esdeveniments interiors i exteriors. De fet ha tingut una excessiva fe en les capacitats humanes i, sovint, ha oblidat l’existència del pecat i de la pròpia limitació. Això ens impedeix veritablement en Déu i en la seva providència. No es tracta de no lluitar per aquelles coses que estimem però sí d’abandonar-se realment en la confiança en Déu, que és Pare Provident.

Que vol dir que el temps és més important que l’espai?

Doncs que l’ideal de perfecció que ens posa Jesús al davant no és cap Llei que es pugui complir totalment amb les nostres forces. Aquest parany provoca ansietats inútils. Ell més aviat ens anima a “ser perfectes com el Pare celestial és perfecte”. La santedat cristiana no està feta d’imitació sinó de configuració al Crist Jesús present en el nostre cor. Que el temps sigui més important significa apostar per progrés personal, pas a pas, no a una perfecció total e immediata. És millor la paciència i la tenacitat acompanyada de la humilitat i el desig de progressar que no pas la pressa, l'ansietat o l’angunia.

Però, llavors, no cal prendre’s les coses massa seriosament?

Res d’això. La confiança en Déu no vol dir, de cap manera, deixar d’esforçar-se però capgira l’ordre en què habitualment procedim. Déu no és cap premi del nostre esforç o la nostra energia sinó al contrari: Ell és la causa del nostre esforç. No és que l’amor que nosaltres li tenim sigui la causa de la nostra bona acció, sinó al revés: l’amor que Déu ens té és la causa del nostre desig de perfecció. D’aquesta manera, la iniciativa divina pren el lloc que sovint ocupa el nostre orgull. Déu és sempre el Primer.






23/12/2014 09:00:00