Hola, em dic Joan Martínez, i et dono la benvinguda a aquest espai virtual
que espero no et defraudi.

Soc mossèn catòlic, i faig de filòsof, i a estones, de poeta.
Però ja des d'ara m'agradaria ser el teu amic.

Selecció i recopilació. Creure és estimar

Creure és estimar


La creació va ser la primera declaració d'amor que Déu ens va fer. S'hi veu clar que Déu "ens ha estimat primer" (1Jn 4,19), ja que abans que ell ens estimés, no existíem: va ser el seu amor qui ens va donar l'ésser, i amb l'ésser ens va donar la bondat, la bellesa, etc. El seu amor ens va fer amables. I el nostre Déu "estima que existeix" (Sab 11,25), i tota criatura existeix perquè Déu l'estima.

Encara més obertament que el "Llibre de la Creació", l'Antic Testament ens revela Déu com amor. El Senyor estima el seu poble "com un pare o una mare estimen al seu fill" (Is 49,1); "Com un espòs estima la seva dona" (Is 54,5-8); "Com un pastor el seu ramat" (Sl 22); "Com un home a la seva heretat predilecta" (Jer 12,17).

Fins a l'home pecador ha de confiar a Ell. Però l'autèntica i definitiva plenitud de l'amor de Déu es dóna en Crist. En ell "es va fer visible l'amor de Déu als homes" (Tit 3,4). "Déu ha estimat tant el món que li va donar el seu unigènit Fill" (Jn 3,16). "Hem vist clarament la caritat de Déu envers nosaltres, en què va enviar Déu al seu Fill unigènit perquè nosaltres visquem per ell. En això hi ha la caritat, no som nosaltres qui hem avançat a estimar Déu; ell ens ha estimat i ha enviat el seu Fill, víctima expiatòria pels nostres pecats"(1Jn 4,9-10).

Per tot això cal dir que els cristians hauríem de ser els que "hem conegut i cregut la caritat que Déu ens té" (1Jn 4,16) i això no únicament en el pla metafísic de l'existència o en l'antropològic de la precedència del ser personal sinó també en l'espiritualitat cristiana, ja que de l'afirmació de la iniciativa divina deriven tots els trets fonamentals del coneixement de la fe i la vida de la gràcia.

Els cristians ens atrevim a intentar la perfecta santedat perquè estem convençuts que Déu ens estima, i que per això mateix ens vol santificar. El sant no perd aquesta audàcia espiritual encara que sovint  es vegi impotent i frenat per tants obstacles interns i externs. "Si Déu està per nosaltres qui contra nosaltres? Qui no va perdonar el seu propi Fill, sinó que li va lliurar per tots nosaltres com no ens ha de donar amb ell totes les coses? "(Rm 8,31 -32).

Si la por i la tristesa semblen ser els sentiments originaris de l'home vell, la confiança i l'alegria són el substrat vital de l'home nou creat en Crist. La necessitat d'estimar i de ser estimat és una cosa ontològica en l'home, imatge de Déu-amor.

En el món és normal que hi hagi por i tristesa però en el Regne de Déu hi ha lloc a la confiança i alegria, perquè "hem conegut i cregut la caritat que Déu ens té" (1Jn 4,16).

És freqüent trobar cristians que dubten de l'amor que Déu els té. Potser creuen que Déu estima la humanitat en general però no es saben personalment coneguts i estimats per Déu. Sovint aquesta actitud prové del sofriment personal o aliè, o també del pecat, que pot ocasionar aquesta ignorància de l'amor de Déu. "Sóc tan dolent que és impossible que Déu m'estimi", o com afirma l'evangeli: "Senyor, aparteu-vos de mi, que sóc pecador" (Lc 5,8), però qui pensa així oblida que precisament Crist va afirmar que havia vingut "a cridar els pecadors" (Mc 2,17), i que "sent nosaltres pecadors, va morir per nosaltres" (Rm 5,8).






04/01/2019 09:00:00