Hola, em dic Joan Martínez, i et dono la benvinguda a aquest espai virtual
que espero no et defraudi.

Soc mossèn catòlic, i faig de filòsof, i a estones, de poeta.
Però ja des d'ara m'agradaria ser el teu amic.

Sants estoics?

La veritable espiritualitat cristiana es fonamenta més en el domini de l'esperit per sobre de la carn que no pas de l'ànima sobre el cos


Una de les condicions per a viure de l’Esperit Sant és l’autèntic i saludable domini de la vida sensible.

Efectivament, l’esforç perseverant i la disciplina interior ens són molt necessàries per a no quedar submergits en la perpetua adolescència dels sentits. Una persona que depengui totalment del gust, del «m’agrada» o del «no m’agrada» és esclau dels propis capricis i li serà molt difícil d’arribar a posseir l’autèntica llibertat interior. Molt sovint, davant de diverses dificultats -quan un se sent desanimat o les coses li van maldades- hom deixarà el tracte amb Déu i confondrà sovint l’amor al proïsme amb les simpaties o antipaties sensibles que, lògicament, hi són sempre.

A una persona així, amb desordre en la sensibilitat i en els sentiments, se li farà molt difícil de perseverar en l’amor autèntic i desinteressat, ja que l’amor autèntic esta precisament en donar-se un mateix als altres, i ben difícil és que un pugui donar-se si primer no es posseeix del tot. Una idea no s’ha d’acceptar o de rebutjar pel sol fet que ens agradi o no, sinó perquè és veritable o perquè no ho és. Una acció no ha de ser feta o omesa perquè ens sigui agradable o desagradable, sinó en tant que sigui convenient o no.

Sovint cerquem gust sensible en la pregaria, i quan aquest gust no hi és, tot sembla que trontolli. Quan actuem d’aquesta manera, no creixem ni deixem que es desenvolupi en nosaltres la veritable llibertat en l’Esperit.

Ara bé, viure segons l’Esperit no pot consistir solament a controlar els sentits. S’ha de dir que a vegades s’ha presentat la vida espiritual com una mena d’estoïcisme cristià, és a dir, com si consistís únicament en el domini de l’anima sobre el cos, oblidant que el més important de la fe és la unió del nostre esperit amb l’Esperit de Déu. L’esforç del creient és el de des-centrar-se d’un mateix i centrar-se en Déu.

La lluita cristiana consisteix en esforçar-se per tal que es posseeixin els pensaments, els afectes i les obres en una radical i perfecta docilitat a la voluntat de Déu. Aquest compliment de la voluntat de Déu ha de ser el que ens endinsi en el misteri de la seva presencia viva en nosaltres. Aquest programa ambiciós, que és el nucli de la santedat cristiana, implica posar l’enteniment en la fe, la memòria en l’esperança i la voluntat en la caritat.

Cal advertir que, de la mateixa manera que controlar la vida dels sentits no és matar-los o anorrear-los sinó ordenar-los, la donació i l’obertura del nostre esperit a la voluntat de Déu no ens ha d’empetitir humanament sinó que ha d’integrar-nos en l’Esperit de Déu.

Hi ha una dita que diu que «la gracia no destrueix la natura, sinó que la perfecciona». Precisament les persones que són models vius d’aquest programa de vida -els sants i santes- no foren de cap manera persones sense personalitat, sinó tot al contrari, persones de forta personalitat, totalment disponibles i transformades segons el voler de Déu.






06/11/2014 09:00:00