Hola, em dic Joan Martínez, i et dono la benvinguda a aquest espai virtual
que espero no et defraudi.

Soc mossèn catòlic, i faig de filòsof, i a estones, de poeta.
Però ja des d'ara m'agradaria ser el teu amic.

Ressenya: Sants de la misericòrdia


Sant Vicenç de Paül (1581-1660)

En el seu segle i en la seva pàtria, Vicenç era el Sant que descobria contínuament nous pobres i noves misèries, pensant que el Senyor li deia precisament a ell a fer-se càrrec d'ells, de tal manera que és conegut per tots com «el sant de les caritats»

Va ser ell qui va obrir a les dones, habitualment destinades al claustre, també el «monestir del món». Són cèlebres -pel canvi extraordinari que varen significar- les paraules amb què Vicenç va esbossar la nova «forma de vida» per als seus «germanes de Caritat»: «Elles tindran per monestir les cases dels malalts i aquella on resideix la superiora. Per cel·la, una habitació de lloguer. Per capella, l'església parroquial. Per claustre, els carrers de la ciutat. Per clausura, l'obediència. Per gelosia, la por de Déu. Per vel, la santa modèstia.

Per professió, la confiança constant en la divina Providència i l'ofrena de tot el seu ésser». I a les que, entre elles, s'ocupaven dels nens abandonats (una veritable plaga social del seu temps) els donava aquesta instrucció, resplendent com l'or: «Imitareu a la Verge, perquè sereu mares i verges al mateix temps. Veieu, filles meves, el que Déu ha fet per vosaltres i per ells? Des de l'eternitat ha establert aquest temps per inspirar algunes senyores el desig de fer-se càrrec d'aquests petits que ell considera seus: des de l'eternitat us ha escollit a vosaltres, filles meves, per servir-los. Quin honor per a vosaltres!».

I ja que, al cor ia la ment de Vicenç, les obres i les iniciatives es multiplicaven, tant com es multiplicaven les urgències que es trobava en el seu camí (malalts abandonats, gent gran sense família, captaires, delinqüents, i altres), havia adquirit el costum d'explicar a les seves germanes que cada nova obra era justament la manera amb què Déu li recompensava per l'encàrrec precedentment assumit. I va ser amb aquesta «lògica» (per a ell evidentíssima!) Com ell va abraçar i va practicar totes les obres de misericòrdia, necessàries a la societat del seu temps.

Quan va decidir assumir també la cura dels dements, va relatar extasiat a les seves germanes: «Ah, germanes meves, us ho dic un cop més: mai hi ha hagut una companyia que hagi de lloar Déu més que la nostra! Hi ha alguna, per casualitat, que s'ocupi dels pobres bojos? No, no hi ha cap. I vet aquí que aquesta fortuna us toca a vosaltres! Oh, filles meves, quant heu d'estar agraïdes a Déu!».

Justament, H. Brémond, el gran historiador de l'espiritualitat cristiana, anotava: «No és l'amor pels homes el que va conduir a Vicenç a la santedat, sinó més aviat la santedat què ho va fer veritablement i eficaçment caritatiu; no han estat els pobres els que l'han donat a Déu, sinó que ha estat Déu, al contrari, el que l'ha donat als pobres» La veritable caritat, en efecte, neix de la mirada que no es retira mai, ni tan sols per un moment, d'haver-se apropat a Jesús viu, reconegut, estimat, de tal manera que Vicenç insistia sempre: «la fi principal per al qual Déu ens ha cridat és per estimar nostre Senyor Jesucrist. Si ens allunyem, per poc que sigui, del pensament que els pobres són els membres de Jesucrist, infal·liblement disminuiran en nosaltres la dolçor i la caritat».

Les antologies o resums de la doctrina i exemples virtuosos de Sant Vicenç daten del seu primer biògraf, Abelly, en la tercera part de la seva obra, dedicada als dits edificants del Sant, en una bona part autèntics. Les "Màximes de Sant Vicenç", que llegíem diàriament des del Seminari Intern i que es van reeditar fins al primer terç d'aquest segle, estaven preses de Abelly, fins que, el 1940, vaig treure directament de l'edició de Coste una altra sèrie d'elles, autèntiques, per a cada dia i que després vaig editar, com a apèndix, a "Esperit i doctrina de Santa Lluïsa" (Madrid, 1960, pàg. 503-582).

En '"El Espíritu de Sant Vicenente de Paúul", recollit i lleument estudiat per Andrés Ansart (París 1780, i sis edicions més fins a 1852), va ser aliment bastant pur de moltes generacions de Missioners i de Filles de la Caritat. Es va traduir al castellà en 1801, i va arribar fins als nostres dies a les Cases, especialment de Germanes. "Virtudes y Doctrina de San Vicente", escrit per un altre gran biògraf del Sant, Maynard (París, 1864), ja va ser destinat a tots els públics i va tenir llarga vida fins a 1924, darrera edició, curiosament coincident amb l'edició dels Escrits i conferències de Sant Vicent. En català va arribar tard la traducció (Madrid, 1908), sens dubte perquè encara es llegia a Ansart i es feia servir per a aquesta finalitat algun capítol del resum de Abelly fet per Acami, Fra Joan del Santíssim Sagrament. Jo mateix vaig aprendre aquest capítol, que havíem de recitar davant tots els seminaristes. Aquest autor, clàssic fins Cost, entre els biògrafs del Sant, ja va unir la doctrina i les realitats edificants, el que forma un model més realista de virtuts.

L'edició crítica dels Documents vicentins, realitzada pacientment per P. Cost (París, 1920-1925), dóna més seguretat a les antologies, ja que els textos estan depurats d'interpolacions piadoses, però no originals del Sant. El mateix Cost les aprofita àvidament, encara que en l'espiritualitat no aprofundeixi molt, i els capítols dedicats a ella en el seu "Monsieur Vincent" (1932) sigui d'allò més fluix en la seva gran biografia de "el gran Sant del gran segle" (que ens porta a la memòria la "grandeur" ambiciosa de Charles de Gaulle, avui silenciós retir).

Des d'ara, les Antologies vicentines es bifurquen: en meres col·leccions ordenades de textos, amb alguna introducció més o menys erudita o sàvia, o en llibres de reflexió sobre els textos vicentins i el context històric i "espiritual". "Les Vertus Chrétiennes á l'Ecole de S. Vicent de Paul" (París, 1937), del prolífic escriptor Pare Baetteman, CM, segueix la línia anterior de portar a Antologia frases i alguns fets relatius a les virtuts, en concret 16 d'elles, i amb més abundància la Caritat en les seves diverses direccions. En aquest aspecte, el llibre és molt edificant.

A "La Vie et l'Ame de Monsieur Vincent" (París, 1959), Daniel Ropps introdueix el lector, amb un profund i preciós anàlisi de la vida i persona del sant fundador als "Textos escogidos del Pare Chalumeau, C. M.". Són XXXVII i 263 pàgines d'introducció i de doctrina espiritual. L'autor de la selecció, bon tastador d'essències vicentines, no es redueix a frases soltes, sinó a peces completes de pensar i del fer del senyor Vicenç, en relació a la seva vida, a les seves Obres i a la seva espiritualitat. Aquesta part és la que aquí interessa més, i és la primera antologia del període que recensionem específicament, tot i que calia escriure alguna cosa de les anteriors antologies, molt meritòries. El característic d'aquesta és que està feta seguint les posicions fonamentals del Sant, a judici del "seleccionador". És una llàstima que aquest llibre no hagi tingut l'honor de la traducció.
 
La "Vida de San Vicente de Paul", dels Pares Herrera i Pardo, editada pel Centenari (1960), inclou una "selecció d'escrits", precedida de la seva valoració ascètica, des de la pàgina 679 al 958, dividida en set seccions correlatives a les grans accions i institucions en la seva espiritualitat respectiva. Va ser del gust del públic. Antologia Espanyola del Centenari (Madrid, 1961). La traducció dels 14 volums de l'edició crítica de Cost va ser una aspiració de l'inoblidable Pare Adolfo Tobar. Fins a arribar a reunir a Madrid una Comissió de Pares traductors, que familiarment es va cridar "dels Setanta": Alberto González, Urbà Moral, Esteban González, Fernando Larraínzar, etc., els qui van arribar a traduir bona part dels Documents del fundador i que dormen a l'Arxiu Provincial.






15/09/2016 09:00:00