Hola, em dic Joan Martínez, i et dono la benvinguda a aquest espai virtual
que espero no et defraudi.

Soc mossèn catòlic, i faig de filòsof, i a estones, de poeta.
Però ja des d'ara m'agradaria ser el teu amic.

Ressenya: Poema del teu Nadal

El pastor d'ulls grans


El prevere i professor de filosofia (metafísica) a la Facultat de Filosofia de Catalunya (URL) Joan Martínez Porcell presenta Poema del teu Nadal un text amb un nombre de suggeriments fecunds i plens de vida “que ens poden ajudar a descobrir novament el misteri de Déu present en les nostres vides”.

Proposa la fe “com a constant novetat que ens permet de descobrir el rostre de Déu en un Infant”.

Quina particularitat té el poema?

Intento situar-nos davant el misteri de Nadal, però intensificant el sotrac d’una notícia que sempre arriba de sobte a les nostres vides i poder distingir entre creure i creure que creus. Cal no donar mai la fe per suposada, si no volem perdre la gratuïtat del do amb què Déu se’ns ofereix a tots.

Quina perspectiva proposa en la contemplació del misteri del Nadal?

Precisament el d’un personatge figurat, el pastor d’ulls grans, que fa l’ullet al no-creient. La seva principal actitud no va ser ni la de creure amb seguretats excessives, que tampoc van servir de massa als Mags del relat evangèlic... La seva principal actitud va ser l’honestedat en cercar de cor la veritat i mantenir els ulls oberts quan tot és fosc.

Per què la imatge i la paraula poètica són vies de comunicació excel·lents?

En metafísica ens referim sovint a l’ús de l’analogia, una mena d’afirmació que en part és veritat i en part no ho és, i que ajuda a descobrir els grisos entre el blanc i el negre. L’analogia dita metafòrica és pròpia de la poesia i de la imatge, que capta amb senzillesa la bellesa, el clarobscur, la penombra...
i la nit de Nadal! Sembla que no hi ha tanta distància entre metafísica, poesia i mística. Totes viuen de la nit.

Òscar Bardají i Martín

 
VIURE AL RAS

Aquella nit de Nadal, com totes les de l’any,
a la mateixa contrada on tots vivim,
uns pastors vivien al ras i vetllaven de nit.

Coneixien bé totes les nits:
les gebrades d’hivern,
quan la por glaça la fosca
i la torna negra i freda,
i les d’estiu,
quan l’angúnia de viure neguiteja el llit del son.

Nits curtes, massa curtes,
quasi penedides, esmolades com ganivets;
i nits llargues que ploren llagrimes
que sols la calor del migdia eixuga del tot.

Nits emboirades que arrosseguen cabòries;
i nits de turment,
quan les ombres del cor ballen danses
de penes i oblit.

No en sabien gaire, de nits grises,
si bé n’hi havia:
nits mal somniades entre llums, quasi oblidades.
Però a la fi, els pastors n’havien dormides moltes,
 







15/12/2015 09:00:00