Hola, em dic Joan Martínez, i et dono la benvinguda a aquest espai virtual
que espero no et defraudi.

Soc mossèn catòlic, i faig de filòsof, i a estones, de poeta.
Però ja des d'ara m'agradaria ser el teu amic.

Qui es l'home?

El concepte de persona al llarg de la història


Pot ser interessant un breu repàs al tractament de la persona al llarg de la historia per tal de descobrir fins a quin punt el pensament cristià ha situat la dignitat personal al centre de tota reflexió antropològica.

La filosofia grega va intuir confusament la singularitat de la persona. És cert que li atorga atributs personals com la llibertat, i l’amor però no va aconseguir sistematitzar la centralitat de la persona, sinó que més aviat la tracta com a còpia de la raó universal. El logos d’Heràclit, l’ésser de Parmènides, el bé de Plató o el motor d’Aristòtil no són pas persones. La persona, supeditada a la raó universal, no té raó per si mateixa. És solament un instrument de la realitat suprema a la qual encarna i a la qual supedita el seu actuar. La seva inconsistència el supedita a un Principi de qui ho rep tot.

Ës una peça més, un “microcosmos”. Aristòtil defensa la unitat substancial de l’home i el seu caràcter intel•lectiu, però deixa de banda la seva autonomia i intersubjectivitat típicament personals. Malgrat que encara subsisteixen algunes característiques personals com les facultats o el caràcter, la seva espiritualitat no és una propietat essencial sinó una donació de la divinitat. Per això l’home és per-sona (prosopon) de la mateixa forma els actors de les tragèdies simulaven ser éssers reals darrere la màscara en la qual s’amagaven. L’home és personatge que representa els deus.

És el pensament cristià el que ressalta la significació especial que la persona té en la creació i posa al bell mig de tot el caràcter absolut de tota persona. La criatura humana és estimada en si mateixa. No és quelcom sinó algú. La filosofia cristiana distingeix perfectament entre naturalesa i persona. Precisament amb aquestes dues nocions va ser com va aconseguir clarificar el misteri de la Trinitat i l’encarnació en els concilis de Nicea i Calcedònia.

Aquest esforç teològic cristal·litza en una filosofia pròpia de la persona. Persona és una forma especial de ser i d’existir, el de la substància completa individual o “supòsit” de naturalesa racional. Agustí la defineix per la intimitat, com una llum rebuda de Déu amb la qual es percep la seva identitat. Boeci la defineix com a: “Substància individual de naturalesa racional, senyora d’ella mateixa i intransferible” La naturalesa humana universal es singularitza fent-se “incomunicable”.

Tomàs d’Aquino resum aquesta doctrina veient en la subsistència allò que fa que tot home esdevingui persona. “Substància completa, en si mateixa subsistent amb independència de tot altre subjecte”. La persona està totalitzada en ella mateixa, subsisteix en un tot complet individual de caràcter racional.

En la filosofia moderna l’home és desplaçat per un univers que el depassa. L’home es retrau i cerca la seguretat en si mateix, en el pur-jo clausurat. És la pura consciència de sí independent de tot. Es fa pensament, de manera que el jo racional suplanta a l’home integral. L’intercanvií conceptual entre consciència, subjecte, jo i persona porta la modernitat fins al racionalisme.

La res cogitans de Descartes, la “canya pensant” de Pascal i la raó pura de Kant situen la persona en la total subjectivitat. L’home és anima, pensament i deure. Descartes identifica persona amb l’autoconsciència com un subjecte que pensa el seu pensar. Els diversos monismes (de Spinoza, Hegel, Marx) submergeixen la persona en un tot infinit (ja sigui la Naturalesa, la Idea o la Matèria) i sacrifiquen la singularitat a l'objectivitat que l’engloba.

Per altra banda, el psicologisme anglès reacciona i situa la persona en la línia de l’instin i del sentiment i tracta la persona des de la simpatia, l’amor, o la utilitat.

És cert que l’antropologia contemporània recupera una mica la línia de l’existència, de l’alteritat i la comunicabilitat, tot situant la llibertat com a característica essencial de la persona. En aquest sentit, tota persona és una estructura oberta al món sense que la pluralitat d’elements destrueixi la seva unitat. L’existencialisme fa consistir la persona en la consciència que es va formant tot relligant els seus actes en diàleg amb el món i els altres i així dona sentit a les coses i fa seus els valors que descobreix en elles. Però, en tant que balanç negatiu, cal dir que en aquesta perspectiva, l’home esdevé persona per l’exercici lliure de donar direcció a llur vida.

Ens cal doncs agrair a la fe cristiana la llum que aporta per tal de construir un veritable i fecund discurs entorn de la persona humana i la seva dignitat.






30/10/2014 09:00:00