Hola, em dic Joan Martínez, i et dono la benvinguda a aquest espai virtual
que espero no et defraudi.

Soc mossèn catòlic, i faig de filòsof, i a estones, de poeta.
Però ja des d'ara m'agradaria ser el teu amic.

Obres de misericòrdia corporals IV

Enterrar els morts


7. Enterrar els morts.

Obra de Misericòrdia en Tob 1,17; 12,12 s. A Israel ser privat de sepultura era vist com un mal horrible (cf. Sal 79,3), que formava part del càstig amb el qual s'amenaçava als impius (cf. 1Re 14,1 ls.; Is 34,3; Jer 22,18 s.). Per això, era una obra de pietat i una pràctica piadosa en el judaisme. D'aquí les exhortacions de Ben Sira: «Als morts no els neguis la teva generositat» (Eclo 7,33). «Fill, per un mort vessa llàgrimes, i com qui pateix atroçment, entona un lament; amortalla el cadàver com cal, i no descuidis la seva sepultura» (Eclo 38,16).

El testimoni rellevant d'aquesta pràctica l'ofereix el llibre de Tobies: «En temps de Salmansar vaig fer moltes bones obres als meus germans de raça: procurava pa al famolenc i roba al nu. Si veia el cadàver d'un de la meva raça fora de les muralles de Nínive, l'enterrava. Vaig enterrar també als que va manar matar Senaquerib » (Tob 1,16 s.). «Quan tu i Sara pregàveu, era jo que presentava el memorial de les vostres oracions davant la glòria de Déu, i el mateix quan enterraves als morts. El dia en què et vas aixecar de seguida de la taula, sense menjar, per donar sepultura a un cadàver, Déu m'havia enviat per sotmetre't a prova » (Tob 12,12 s).

Tobies, doncs, inclou l'obra bona de «enterrar els morts» després de les Obres de Misericòrdia de «donar menjar al famolenc» i de «vestir al nu». Aquesta enumeració conjunta és la que possiblement havia d'influir en el que va ser inclosa com l'última després de les sis enumerades a Mt 25. Una raó més profunda de tal inclusió és la donada per sant Tomàs d'Aquino.

D'una banda, subratlla que el silenci sobre la sepultura en les sis primeres Obres de Misericòrdia, es deu al fet que aquestes últimes són «d'una importància més immediata» i, d'altra banda, indica que així «no cauen en el deshonor dels que resten sense sepultura, ja que els cors compassius han de tenir afecte al difunt encara després de mort; i és per aquesta raó que són lloats aquells que enterren els morts, com ara Tobies i els deixebles que van sepultar a Jesús a la tomba» (STh II-n, q.32, a.2, ad 1).

Aquesta referència explícita a la sepultura de Jesús dóna la clau de la comprensió d'aquesta Obra de Misericòrdia atès que, de nou i segons el mateix sant Tomàs, «per haver ressuscitat Crist del sepulcre, s'atorga l'esperança de ressuscitar, per mitjà d'ell mateix, als que estan en el sepulcre, d'acord amb aquell passatge de Jn 5,25-28: Tots els que estan en els sepulcres sentiran la veu del Fill de Déu, i els que la sentissin, viuran» (STh III, q 51, al). Per això, en la confessió pasqual més antiga que uneix la mort i la resurrecció de Jesús, s'inclou una cita explícita de la sepultura -el dissabte sant-, com constatació de la mort, la qual, al seu torn, i gràcies a Crist ressuscitat del sepulcre, és via cap a la Resurrecció (cf. 1 Cor 15,3-5).

I la incineració? Des de l'any 1963, una Instrucció de la Congregació parar a la Doctrina de la Fe, recollida en el Codi de Dret Canònic (1983), can. 1176, indica que l'Església Catòlica, fins i tot mantenint la seva preferència tradicional per la inhumació, accepta acompanyar religiosament a aquells que hagin triat la incineració mentre no sigui fet amb motivacions expressament anticristianes. D'aquí la importància de tenir cura amb particular atenció la celebració litúrgica corresponent. Aquesta nova pràctica de la incineració, al seu torn, convida a reflexionar sobre el profund interrogant que és la mort per a tota persona humana, conscients, però, que la fe cristiana «afirma la supervivència i la subsistència, després de la mort, d'un element espiritual que està dotat de consciència i de voluntat, de manera que subsisteix el mateix "jo" humà, sense mentrestant del complement del seu cos.

Per designar aquest element l'Església empra la paraula "ànima" consagrada per l'ús de la Sagrada Escriptura i de la Tradició, encara que no ignora que aquest terme en la Bíblia té diverses accepcions» (segons afirma la Congregació per a la Doctrina de la Fe, Nota sobre algunes qüestions d'Escatologia, 1979, n 3). En definitiva, doncs, es tracta de la fe en la immortalitat de la «persona» o jo humà (o ànima), que sobreviurà com a tal transformada per l'acció salvadora de Déu en Jesucrist, quan «Déu sigui tot en tots» (1 Cor 15,28), en «un cel nou i una terra nova ... on no hi haurà ni mort, ni dol, ni crits, ni penes» (Ap 21,1.4).






23/06/2016 09:00:00