Hola, em dic Joan Martínez, i et dono la benvinguda a aquest espai virtual
que espero no et defraudi.

Soc mossèn catòlic, i faig de filòsof, i a estones, de poeta.
Però ja des d'ara m'agradaria ser el teu amic.

Nedant contra corrent

Alè de llibertat


Nedant contra corrent

Si tornes la pell insensible al pas del temps
i confons la canonada amb el riu,
oblidant el tros que queda
et morts per dins abans d’hora.

Quan els moments d’espera i d’angoixa,
els decisius i els oportuns,
els urgents i els últims,
són breus com un instant
esmorteeixes l’afany, la renúncia i la por,
però et sotmets a un poder tan curt
que el moment és l’únic que et queda de vida!

Si la llibertat no l’empresonen els records
que ja no es mouen,
tampoc no la congelen els instants que passen!
El moment, que és respir en la lluita,
t’enganya perquè aturis el pas,
i et sedueix amb un present que passa ràpid,
si no sures el cap per damunt el temps.

No arrosseguis els peus cansats de records,
ni els submergeixis del tot en l’afany present.
Gira el cap i neda avall a favor del corrent
que no et deixa d’empènyer!

En el desert el temps es transfigura en espai.

No és massa important què va succeir ahir,
o què vindrà demà; tot és ben igual.
no són moments especials els que fan girar el dia o la nit;
sinó que t’envolta un espai lliure tan nu, obert i sol,
que perceps com el temps s’atura.
Com veure més enllà del que abasta la mirada?
Com ser prou lliure per a esdevenir més del que ja ets?
Com podrà el temps albirar l’eternitat?

De tot això parlaven sovint tots dos,
mentre caminaven junts per aquell sòl sorrenc que els fascinava;
i no es preguntaren mai d’on havien arribat,
ni què farien demà.
A ells la llibertat els semblava com el vent del desert.
A vegades arribava de llevant,
tan humit que netejava la cara i anunciava pluja.
A vegades venia de ponent,
tan sec i saturat que els engrunava els ulls de sorra.
Havien dormit nits de ventades i cops d’aire
que semblaven somoure el món;
i havien passat setmanes senceres
sense que no es mogués ni un bri d’aire fresc.
La llibertat es girava de cara a tots els vents del desert!

Aquell dia l’aire era tan sec i ardent que ressecava la gola
i els feia feixuc el diàleg a tots quatre,
—a ells dos i també a tu a mi—.
Mai no reconeixem el moment de la nostra llibertat
i ens costa d’avançar amb el vent de cara!

(Joan Martínez Porcell) Alè de llibertat. Llengua Nacional (2015) 






30/07/2015 09:00:00