Hola, em dic Joan Martínez, i et dono la benvinguda a aquest espai virtual
que espero no et defraudi.

Soc mossèn catòlic, i faig de filòsof, i a estones, de poeta.
Però ja des d'ara m'agradaria ser el teu amic.

Misericordiae Vultus 2

Misericordiae Vultus. Papa Francesc. Jubileu extraordinari de la misericordia


10. La misericòrdia és el pilar que sosté la vida de l'Església. Tot en la seva acció pastoral hauria d'estar revestit per la tendresa amb què es dirigeix als creients; res en el seu anunci i en el seu testimoniatge envers el món no pot estar privat de misericòrdia. La credibilitat de l'Església passa a través del camí de l'amor misericordiós i compassiu. L'Església «viu un desig inesgotable d’oferir misericòrdia».8 Potser per molt temps ens hem oblidat d'indicar i de viure la via de la misericòrdia. D'una banda, la temptació de pretendre sempre i només justícia ha fet oblidar que aquesta és el primer pas, necessari i indispensable; però l'Església necessita anar més lluny per aconseguir una meta més alta i més significativa. D'altra banda, és trist constatar com l'experiència del perdó en la nostra cultura s'esvaeix cada cop més. Fins i tot la paraula mateixa en alguns moments sembla evaporar-se. Sense el testimoniatge del perdó, tanmateix, queda només una vida infecunda i estèril, com si es visqués en un desert desolat. Ha arribat novament per a l'Església el temps d'encarregar-se de l'anunci alegre del perdó. És el temps de retornar a allò essencial per fer-nos càrrec de les febleses i de les dificultats dels nostres germans. 8 El perdó és una força que ressuscita a una vida nova i infon el coratge per mirar el futur amb esperança.

11. No podem oblidar el gran ensenyament que sant Joan Pau II va oferir en la seva segona encíclica Dives in misericordia, que en el seu moment va arribar sense ser esperada i va agafar a molts per sorpresa per raó del tema que afrontava. Dos passatges en particular en vull recordar. Primer que res, el sant Papa feia notar l'oblit del tema de la misericòrdia en la cultura present: «La mentalitat contemporània, potser més que la de l'home del passat, sembla oposar-se al Déu de la misericòrdia i tendeix a més a marginar de la vida i arrencar del cor humà la idea mateixa de la misericòrdia. La paraula i el concepte de misericòrdia semblen produir un cert malestar en l'home, el qual, gràcies als avenços tan enormes de la ciència i de la tècnica, com mai no van ser coneguts abans en la història, s'ha fet amo de la terra i l’ha dominada molt més que en el passat (cf. Gn 1,28). Aquest domini sobre la terra, entès potser unilateralment i superficialment, sembla que no deixa espai a la misericòrdia… Per aquest motiu, en la situació actual de l'Església i del món, molts homes i molts ambients guiats per un viu sentit de fe s’adrecen, jo diria gairebé espontàniament, a la misericòrdia de Déu».9 A més, sant Joan Pau II motivava amb aquestes paraules la urgència d'anunciar i de testimoniar la misericòrdia en el món contemporani: «Està dictada per l'amor a l'home, a tot allò que és humà i que, segons la intuïció d’una gran part dels contemporanis, està amenaçat per un perill immens. El misteri de Crist... m'obliga al mateix temps a proclamar la misericòrdia com a amor compassiu de Déu revelat en aquest misteri. Això m'obliga també a recórrer a aquesta misericòrdia i a implorar-la en aquesta difícil, crítica, fase de la història de l'Església i del món».10 Aquest ensenyament és avui més que mai actual i mereix ser reprès en aquest Any Sant. Acollim novament les seves paraules: «L'Església viu una vida autèntica, quan professa i proclama la misericòrdia –l'atribut més magnífic del Creador i del Redemptor– i quan apropa els homes a les fonts de la misericòrdia del Salvador, de les que és dipositària i dispensadora».11

12. L'Església té la missió d'anunciar la misericòrdia de Déu, cor palpitant de l'Evangeli, que pel seu mitjà ha d'aconseguir la ment i el cor de cada persona. L’Esposa de Crist fa seu el comportament del Fill de Déu que surt a l’encontre de tots, sense excloure ningú. En el nostre temps, en el qual l'Església està compromesa en la nova evangelització, el tema de la misericòrdia exigeix ser proposat un cop més 9 amb nou entusiasme i amb una renovada acció pastoral. És determinant per a l'Església i per a la credibilitat del seu anunci que ella visqui i testimoniï en primera persona la misericòrdia. El seu llenguatge i els seus gestos han de transmetre misericòrdia per penetrar en el cor de les persones i motivar-les a retrobar el camí per retornar al Pare. La primera veritat de l'Església és l'amor de Crist. D'aquest amor, que arriba fins el perdó i al do de si mateix, l'Església es fa serventa i mitjancera davant els homes. Per tant, allí on l'Església estigui present, allí ha de ser evident la misericòrdia del Pare. En les nostres parròquies, en les comunitats, en les associacions i en els moviments, en fi, arreu on hi hagi cristians, tothom ha de poder trobar un oasi de misericòrdia.

13. Volem viure aquest Any Jubilar a la llum de la paraula del Senyor: Misericordiosos com el Pare. L'evangelista refereix l'ensenyament de Jesús: «Sigueu misericordiosos, com el vostre Pare és misericordiós» (Lc 6,36). És un programa de vida tan comprometedor com ric d'alegria i de pau. L'imperatiu de Jesús es dirigeix als qui escolten la seva veu (cf. Lc 6,27). Per ser capaços de misericòrdia, doncs, en primer lloc hem de col·locar-nos a l'escolta de la Paraula de Déu. Això significa recuperar el valor del silenci per meditar la Paraula que ens és adreçada. D'aquesta manera és possible contemplar la misericòrdia de Déu i assumir-la com a propi estil de vida.

14. El pelegrinatge és un signe peculiar l'Any Sant, perquè és imatge del camí que cada persona realitza en la seva existència. La vida és un pelegrinatge i l'ésser humà és viator, un pelegrí que recorre el seu camí fins a aconseguir la meta anhelada. També per arribar a la Porta Santa a Roma i en qualsevol altre lloc, cadascú haurà de realitzar, d'acord amb les pròpies forces, un pelegrinatge. Aquest pelegrinatge serà un signe del fet que també la misericòrdia és una meta a aconseguir i que requereix compromís i sacrifici. Que el pelegrinatge, llavors, sigui estímul per a la conversió: travessant la Porta Santa ens deixarem abraçar per la misericòrdia de Déu i ens comprometrem a ser misericordiosos amb els altres com el Pare ho és amb nosaltres. El Senyor Jesús indica les etapes del pelegrinatge mitjançant el qual és possible aconseguir aquesta meta: «No judiqueu i no sereu judicats; no condemneu i no sereu condemnats; perdoneu i sereu perdonats. Doneu i se us donarà: us abocaran a la falda una bona mesura, atapeïda, sacsejada i curulla fins a vessar. Tal com 10 mesureu sereu mesurats» (Lc 6,37-38). Diu, primer que res, no judicar i no condemnar. Si no es vol incórrer en el judici de Déu, ningú no pot esdevenir jutge del propi germà. Els homes certament amb els seus judicis s’aturen a la superfície, mentre que el Pare mira l'interior. Si en fan de mal les paraules quan estan motivades per sentiments de gelosia i enveja! Parlar malament del propi germà en la seva absència equival a exposar-lo al descrèdit, a comprometre la seva reputació i a deixar-lo a mercè de la xafarderia. No judicar i no condemnar significa, en positiu, saber percebre el que de bo hi ha en cada persona i no permetre que hagi de patir pel nostre judici parcial i per la nostra presumpció de saber-ho tot. Tanmateix, això no és encara suficient per manifestar la misericòrdia. Jesús demana també perdonar i donar. Ser instruments del perdó, perquè hem estat els primers a haver-lo rebut de Déu. Ser generosos amb tots sabent que també Déu eixampla sobre nosaltres la seva benevolència amb magnanimitat. Misericordiosos com el Pare, doncs, és el “lema” de l'Any Sant. En la misericòrdia tenim la prova de com Déu estima. Ell es dóna del tot, per sempre, gratuïtament i sense demanar res a canvi. Ve al nostre ajut quan l'invoquem. És bell que l'oració quotidiana de l'Església comenci amb aquestes paraules: «Déu meu, veniu a salvar-me; no tardeu a ajudar-me, Senyor» (Sl 70,2). L'auxili que invoquem és ja el primer pas de la misericòrdia de Déu envers nosaltres. Ell ve a salvar-nos de la condició de feblesa en què vivim. I el seu auxili consisteix a permetre'ns captar la seva presència i la seva proximitat. Dia rere dia, tocats per la seva compassió, també nosaltres arribarem a ser compassius amb tothom.

15. En aquest Any Sant, podrem fer l'experiència d'obrir el cor als qui viuen en les més contradictòries perifèries existencials, que amb sovint el món modern crea d’una manera dramàtica. Quantes situacions de precarietat i de sofriment existeixen en el món avui! Quantes ferides segellen la carn de molts que no tenen veu perquè el seu crit s'ha afeblit i silenciat a causa de la indiferència dels pobles rics. En aquest Jubileu l'Església serà cridada a curar encara més aquestes ferides, a alleujar-les amb l'oli de la consolació, a embenar-les amb la misericòrdia i a curar-les amb la solidaritat i la deguda atenció. No caiguem en la indiferència que humilia, en l'habitualitat que anestesia l'ànim i impedeix de descobrir la novetat, en el cinisme que destrueix. Obrim els nostres ulls per mirar les misèries del món, les ferides de tants germans i germanes privats de la dignitat, i sentim-nos provocats a escoltar el seu crit d'auxili. Que les nostres mans estrenyin les seves mans, i acostem-los a 11 nosaltres perquè sentin l’escalf de la nostra presència, de l’amistat i de la fraternitat. Que el seu crit esdevingui el nostre i junts puguem trencar la barrera de la indiferència que sol regnar sobiranament per amagar la hipocresia i l'egoisme. Tinc ben viu el desig que el poble cristià reflexioni durant el Jubileu sobre les obres de misericòrdia corporals i espirituals. Serà una manera de desvetllar la nostra consciència, molts cops letàrgica davant el drama de la pobresa, i d’entrar encara més en el cor de l'Evangeli, on els pobres són els privilegiats de la misericòrdia divina. La predicació de Jesús ens presenta aquestes obres de misericòrdia perquè puguem adonar-nos de si vivim o no com a deixebles seus. Redescobrim les obres de misericòrdia corporal: donar de menjar al famolenc, donar de beure als assedegats, vestir els nus, acollir els forasters, assistir els malalts, visitar els presos, enterrar els morts. I no oblidem les obres de misericòrdia espiritual: donar consell als qui el necessiten, ensenyar als ignorants, corregir els pecadors, consolar els tristos, perdonar les ofenses, suportar amb paciència les persones molestes, pregar Déu pels vius i pels difunts. No podem escapar a les paraules del Senyor i basant-nos en elles serem judicats: si hem donat de menjar al famolenc i de beure a l'assedegat. Si hem acollit el foraster i vestit el nu. Si dediquem temps a acompanyar el malalt o el presoner (cf. Mt 25,31-45). Igualment se'ns preguntarà si hem ajudat a superar el dubte, que fa caure en la por i que sovint és font de soledat; si hem estat capaços de vèncer la ignorància en què viuen milions de persones, sobretot els nens privats de l'ajuda necessària per ser rescatats de la pobresa; si hem estat capaços de ser pròxims a qui estava sol i afligit; si perdonem el qui ens ha ofès i rebutgem qualsevol forma de rancúnia o de violència que condueix a la violència; si hem tingut paciència seguint l'exemple de Déu que és tan pacient amb nosaltres; finalment, si encomanem al Senyor en la pregària els nostres germans i germanes. En cadascun d'aquests “més petits” hi és present Crist mateix. La seva carn es fa novament visible com a cos martiritzat, nafrat, flagel·lat, desnodrit, en fuga... perquè nosaltres el reconeguem, el toquem i l'assistim amb atenció. No oblidem les paraules de sant Joan de la Creu: «Al capvespre t’examinaran en l'amor».12






13/08/2015 09:00:00