Hola, em dic Joan Martínez, i et dono la benvinguda a aquest espai virtual
que espero no et defraudi.

Soc mossèn catòlic, i faig de filòsof, i a estones, de poeta.
Però ja des d'ara m'agradaria ser el teu amic.

Misericordiae Vultus 1

Misericordiae Vultus. Papa Francesc. Jubileu extraordinari de la misericòrdia


1. Jesucrist és el rostre de la misericòrdia del Pare. El misteri de la fe cristiana sembla trobar la seva síntesi en aquesta paraula. S'ha tornat viva, visible i ha aconseguit el seu cim en Jesús de Natzaret. El Pare, «ric de misericòrdia» (Ef 2,4), després d'haver revelat el seu nom a Moisès com a «Déu compassiu i misericordiós, lent a la ira, i pròdig en amor i fidelitat» (Ex 34,6) no ha cessat de donar a conèixer de diverses maneres i en molts moments de la història la seva natura divina. En la «plenitud del temps» (Ga 4,4), quan tot estava disposat segons el seu pla de salvació, Ell va enviar al seu Fill nascut de la Verge Maria per revelar-nos de manera definitiva el seu amor. Qui el veu a Ell veu el Pare (cf. Jn 14,9). Jesús de Natzaret amb la seva paraula, amb els seus gestos i amb tota la seva persona1 revela la misericòrdia de Déu.

2. Sempre tenim necessitat de contemplar el misteri de la misericòrdia. És font d'alegria, de serenitat i de pau. És condició per a la nostra salvació. Misericòrdia: és la paraula que revela el misteri de la Santíssima Trinitat. Misericòrdia: és l'acte últim i suprem amb el qual Déu ve al nostre encontre. Misericòrdia: és la llei fonamental que habita en el cor de cada persona quan mira amb ulls sincers el germà que troba en el camí de la vida. Misericòrdia: és la via que uneix Déu i l'home, perquè obre el cor a l'esperança de ser estimats malgrat el límit del nostre pecat.

3. Hi ha moments en què d'una manera molt més intensa som cridats a tenir la mirada fixa en la misericòrdia per poder ser també nosaltres mateixos signe eficaços de l'obrar del Pare. És per això que he anunciat un Jubileu Extraordinari de la Misericòrdia com a temps propici per a l'Església, perquè faci més fort i eficaç el testimoniatge dels creients. L'Any Sant s'obrirà el 8 de desembre de 2015, solemnitat de la Immaculada Concepció. Aquesta festa litúrgica indica la manera d'obrar de Déu des dels inicis de la nostra història. Després del pecat d'Adam i Eva, Déu no va voler deixar la humanitat en soledat i a mercè del mal. Per això va pensar i va voler Maria santa i immaculada en l'amor (cf. Ef 1,4), perquè fos la Mare del Redemptor de l'home. Davant la gravetat del pecat, Déu respon amb la plenitud del perdó. La misericòrdia sempre serà més gran que qualsevol pecat i ningú no podrà posar un límit a l'amor de Déu que perdona. En la festa de la Immaculada Concepció tindré l'alegria d'obrir la Porta Santa. En aquesta ocasió serà una Porta de la Misericòrdia, a través de la qual qualsevol que entrarà podrà experimentar l'amor de Déu que consola, que perdona i ofereix esperança. El diumenge següent, III d'Advent, s'obrirà la Porta Santa a la Catedral de Roma, la Basílica de Sant Joan del Laterà. Successivament s'obrirà la Porta Santa en les altres Basíliques Papals. Per al mateix diumenge estableixo que en cada Església particular, a la Catedral que és l'Església Mare per a tots els fidels, o en la Cocatedral o en una església de significat especial s'obri per tot l'Any Sant una idèntica Porta de la Misericòrdia. A judici de l'Ordinari, podrà ser oberta també als Santuaris, meta de tants pelegrins que en aquests llocs sants amb freqüència són tocats en el cor per la gràcia i troben el camí de la conversió. Cada Església particular, per tant, estarà directament compromesa a viure aquest Any Sant com un moment extraordinari de gràcia i de renovació espiritual. El Jubileu, doncs, serà celebrat a Roma així com a les Esglésies particulars com a signe visible de la comunió de tota l'Església.

4. He triat la data del 8 de desembre pel seu gran significat en la història recent de l'Església. En efecte, obriré la Porta Santa en el cinquantè aniversari de la conclusió del Concili Ecumènic Vaticà II. L'Església sent la necessitat de mantenir viu aquest esdeveniment. Per a ella començava un nou període de la seva història. Els Pares reunits en el Concili havien percebut intensament, com una veritable alenada de l'Esperit, l'exigència de parlar de Déu als homes del seu temps d’una manera més comprensible. Ensorrades les muralles que per molt temps havien reclòs l'Església en una ciutadella privilegiada, havia arribat el temps d'anunciar l'Evangeli d'una manera nova. Una nova etapa en l'evangelització de sempre. Un nou compromís per a tots els cristians de testimoniar amb major entusiasme i convicció la 3 pròpia fe. L'Església sentia la responsabilitat de ser en el món signe viu de l'amor del Pare. Tornen a la ment les paraules carregades de significat que sant Joan XXIII va pronunciar a l'obertura del Concili per indicar el camí a seguir: «En el nostre temps, l’Esposa de Crist prefereix usar la medicina de la misericòrdia i no empunyar les armes de la severitat… L'Església catòlica, en elevar per mitjà d'aquest Concili Ecumènic la torxa de la veritat catòlica, vol mostrar-se mare amable de tots, benigna, pacient, plena de misericòrdia i de bondat amb els fills separats d'ella».2 En el mateix horitzó es col·locava també el beat Pau VI que, en la Conclusió del Concili, s'expressava d'aquesta manera: «Volem més aviat notar com la religió del nostre Concili ha estat principalment la caritat… L'antiga història del samarità ha estat la pauta de l'espiritualitat del Concili… Un corrent d'afecte i admiració s'ha bolcat del Concili cap al món humà modern. Ha reprovat els errors, sí, perquè ho exigeix la caritat no menys que la veritat, però, per a les persones, només demano respecte i amor. El Concili ha enviat al món contemporani en comptes de depriments diagnòstics, remeis encoratjadors; en comptes de funestos presagis, missatges d'esperança: els seus valors no sols han estat respectats sinó honorats; sostinguts els seus incessants esforços; les seves aspiracions, purificades i beneïdes… Una altra cosa hem de destacar encara: tota aquesta riquesa doctrinal es bolca en una única direcció: servir l'home. L'home en totes les seves condicions, en totes les seves debilitats, en totes les seves necessitats ».3 Amb aquests sentiments d'agraïment per tot el que l'Església ha rebut i de responsabilitat per la tasca que ens espera, travessarem la Porta Santa, en la plena confiança de saber-nos acompanyats per la força del Senyor Ressuscitat que contínua sostenint el nostre pelegrinatge. Que l'Esperit Sant que condueix els passos dels creients perquè cooperin a l'obra de salvació realitzada per Crist, sigui guia i suport del Poble de Déu per ajudar-lo a contemplar el rostre de la misericòrdia.4

5. L'Any jubilar es conclourà en la solemnitat litúrgica de Jesucrist Rei de l'Univers, el 20 de novembre de 2016. Aquell dia, tancant la Porta Santa, tindrem primer que res sentiments de gratitud i de reconeixement envers la Santíssima Trinitat per haver-nos concedit un temps extraordinari de gràcia. Encomanarem la vida de l'Església, la humanitat sencera i l'immens cosmos a la Senyoria de Crist, esperant que difongui la seva misericòrdia com la rosada del matí per a una fecunda història, encara per construir amb el compromís de tots en el pròxim futur. Com desitjo que els anys per venir estiguin impregnats de misericòrdia per poder anar a l'encontre de cada persona portant la bondat i la tendresa de Déu! Que a tots, creients i llunyans, pugui arribar el bàlsam de la misericòrdia com a signe del Regne de Déu que ja és present enmig de nosaltres.

6. «És propi de Déu usar misericòrdia i especialment en això es manifesta la seva omnipotència».5 Les paraules de sant Tomàs d'Aquino mostren com la misericòrdia divina no és de cap manera un signe de debilitat, sinó més aviat la qualitat de l'omnipotència de Déu. És per això que la litúrgia, en una de les col·lectes més antigues, invita a pregar dient: «Oh Déu que mai no manifesteu tant la vostra omnipotència com en la misericòrdia i el perdó».6 Déu serà sempre per a la humanitat com Aquell que és present, pròxim, provident, sant i misericordiós. “Pacient i misericordiós” és el binomi que sovint apareix en l'Antic Testament per descriure la natura de Déu. El seu ser misericordiós es constata concretament en moltes accions de la història de la salvació on la seva bondat preval per sobre del càstig i la destrucció. Els Salms, d’una manera particular, destaquen aquesta grandesa de l’acció divina: «Ell et perdona les culpes, i et guareix de tota malaltia; rescata de la mort la teva vida i et corona d’amor entranyable» (103,3-4). D'una manera encara més explícita, un altre Salm testimonia els signes concrets de la seva misericòrdia: «El Senyor allibera els presos, el Senyor dóna la vista al cecs, el Senyor redreça els qui han ensopegat, el Senyor estima els justos, el Senyor guarda els forasters, sosté les viudes i els orfes, però capgira els camins dels injustos» (146,7-9). I finalment, heus aquí altres expressions del salmista: «El Senyor guareix els cors desfets i els embena les ferides... El Senyor sosté els humils i humilia els malvats fins a la pols» (147,3.6). Així doncs, la misericòrdia de Déu no és una idea abstracta, sinó una realitat concreta amb la qual Ell revela el seu amor, que és com el d'un pare o una mare que es commouen en el fons de les seves entranyes pel propi fill. Val dir que es tracta realment d'un amor “visceral”. Prové des del més íntim com un sentiment profund, natural, fet de tendresa i de compassió, d'indulgència i de perdó.

7. “Perdura eternament la seva misericòrdia”: és la tornada que acompanya cada verset del Salm 136 mentre es narra la història de la revelació de Déu. Per raó de la misericòrdia, totes les vicissituds de l'Antic Testament estan carregades d'un profund valor salvífic. La misericòrdia fa de la història de Déu amb el seu poble una història de salvació. Repetir contínuament “Perdura eternament la seva 5 misericòrdia”, com ho fa el Salm, sembla un intent per trencar el cercle de l'espai i del temps per introduir-ho tot en el misteri etern de l'amor. És com si es volgués dir que no sols en la història, sinó per tota l'eternitat l'home estarà sempre sota la mirada misericordiosa del Pare. No és casual que el poble d'Israel hagi volgut integrar aquest Salm, el “Gran hal·lel” com és conegut, en les festes litúrgiques més importants. Abans de la Passió Jesús va pregar amb aquest Salm de la misericòrdia. Ho testifica l'evangelista Mateu quan diu que «després d'haver cantat l'himne» (26,30), Jesús amb els seus deixebles van sortir cap a la Muntanya de les Oliveres. Mentre instituïa l'Eucaristia, com a memorial perenne d’Ell i de la seva Pasqua, va posar simbòlicament aquest acte suprem de la Revelació a la llum de la misericòrdia. En aquest mateix horitzó de la misericòrdia, Jesús va viure la seva passió i mort, conscient del gran misteri de l'amor de Déu que s'hauria d’acomplir en la creu. Saber que Jesús mateix va pregar amb aquest Salm, el fa per a nosaltres els cristians encara més important i ens compromet a incorporar aquesta tornada en la nostra oració de lloança quotidiana: “Perdura eternament la seva misericòrdia”.

8. Amb la mirada fixa en Jesús i en el seu rostre misericordiós podem percebre l'amor de la Santíssima Trinitat. La missió que Jesús ha rebut del Pare ha estat la de revelar el misteri de l'amor diví en plenitud. «Déu és amor» (1Jn 4,8.16), afirma per la primera i única vegada en tota la Sagrada Escriptura l'evangelista Joan. Aquest amor s'ha fet ara visible i tangible en tota la vida de Jesús. La seva persona no és una altra cosa sinó amor, un amor que es dóna gratuïtament. Les relacions amb les persones que se li acosten tenen quelcom d’únic i d’irrepetible. Els signes que realitza, sobretot envers els pecadors, envers les persones pobres, excloses, malaltes i sofrents porten el distintiu de la misericòrdia. En ell tot parla de misericòrdia. Res en Ell no està privat de compassió. Jesús, davant la multitud de persones que el seguien, veient que estaven cansades i esgotades, perdudes i sense guia, va sentir des de la profund del cor una intensa compassió per elles (cf. Mt 9,36). A causa d'aquest amor compassiu va curar els malalts que li presentaven (cf. Mt 14,14) i amb pocs pans i peixos va calmar la fam de grans multituds (cf. Mt 15,37). El que movia Jesús en totes les circumstàncies no era sinó la misericòrdia, amb la qual llegia el cor dels interlocutors i responia a les seves necessitats més reals. Quan va trobar la viuda de Naïm, que portava el seu únic fill al sepulcre, va sentir gran compassió per aquell immens dolor de la mare en llàgrimes, i li va tornar el seu fill ressuscitant-lo de la mort (cf. Lc 7,15). Després d'haver alliberat l'endimoniat de Gerasa, li confia aquesta missió: «Anuncia tot el que el Senyor t'ha fet i la misericòrdia que ha tingut per tu» (Mc 5,19). També la vocació de Mateu es col·loca a l'horitzó de la misericòrdia. Passant davant el banc dels impostos, els ulls de Jesús es posen sobre els de Mateu. Era una mirada carregada de misericòrdia que perdonava els pecats d'aquell home i, vencent la resistència dels altres deixebles, el tria a ell, el pecador i publicà, perquè sigui un dels Dotze. Sant Beda el Venerable, comentant aquesta escena de l'Evangeli, va escriure que Jesús va mirar Mateu amb amor misericordiós i el va escollir: miserando atque eligendo.7 Sempre m'ha captivat aquesta expressió, tant que vaig voler fer-la el meu propi lema.

9. En les paràboles dedicades a la misericòrdia, Jesús revela la natura de Déu com la d'un Pare que mai no es dóna per vençut fins que no hagi dissolt el pecat i superat el rebuig amb la compassió i la misericòrdia. Coneixem aquestes paràboles; tres en particular: la de l'ovella esgarriada i de la moneda perduda, i la del pare i els dos fills (cf. Lc 15,1-32). En aquestes paràboles, Déu és presentat sempre ple d'alegria, sobretot quan perdona. Hi trobem el nucli de l'Evangeli i de la nostra fe, perquè la misericòrdia és presentada com la força que tot ho venç, que omple d'amor el cor i que consola amb el perdó. D'una altra paràbola, a més, podem extreure un ensenyament per al nostre estil de vida cristià. Provocat per la pregunta de Pere sobre quantes vegades cal perdonar, Jesús respon: «No et dic fins a set, sinó fins a setanta vegades set» (Mt 18,22) i va pronunciar la paràbola del “servent despietat”. Aquest, anomenat per l’amo a restituir una gran suma, el suplica de genolls i l’amo li condona el deute. Però immediatament troba un altre servent com ell que li devia uns pocs cèntims, el qual li suplica de genolls que tingui pietat, però ell s’hi nega i el fa empresonar. Llavors l’amo, advertit del fet, s'irrita molt i tornant a cridar aquell servent li diu: «No havies també tu de tenir compassió del teu company, com jo em vaig compadir de tu?» (Mt 18,33). I Jesús conclou: «El mateix farà també el meu Pare celestial amb vosaltres, si no perdoneu de cor cadascun el propi germà» (Mt 18,35). La paràbola ofereix un profund ensenyament a cadascun de nosaltres. Jesús afirma que la misericòrdia no és només l'obrar del Pare, sinó que esdevé el criteri per saber qui són realment els seus fills. Així llavors, som cridats a viure de misericòrdia, perquè a nosaltres en primer lloc se'ns ha aplicat misericòrdia. El perdó de les ofenses esdevé l'expressió més evident de l'amor misericordiós i per a nosaltres cristians és un imperatiu del qual no podem prescindir. Com és difícil moltes vegades 7 perdonar! I, tanmateix, el perdó és l'instrument posat en les nostres fràgils mans per aconseguir la serenitat del cor. Deixar caure la rancúnia, la ràbia, la violència i la venjança són condicions necessàries per viure feliços. Acollim llavors l'exhortació de l'Apòstol: «Que la posta del sol no us trobi encara ressentits» (Ef 4,26). I sobretot escoltem la paraula de Jesús que ha posat la misericòrdia com un ideal de vida i com a criteri de credibilitat de la nostra fe. «Feliços els misericordiosos, perquè trobaran misericòrdia» (Mt 5,7) és la benaurança en què cal inspirar-se amb particular compromís durant aquest Any Sant. Com es pot notar, la misericòrdia en la Sagrada Escriptura és la paraula clau per indicar l'actuar de Déu envers nosaltres. Ell no es limita a afirmar el seu amor, sinó que el fa visible i tangible. L'amor, després de tot, mai no podrà ser un paraula abstracta. Per la seva mateixa natura és vida concreta: intencions, actituds, comportaments que es verifiquen en el viure quotidià. La misericòrdia de Déu és la seva responsabilitat per nosaltres. Ell se sent responsable, és a dir, desitja el nostre bé i vol veure'ns feliços, plens d'alegria i serens. És sobre aquesta mateixa longitud d'ona que s’ha d'orientar l'amor misericordiós dels cristians. Així com el Pare estima, així estimen els fills. Així com Ell és misericordiós, així som nosaltres cridats a ser misericordiosos els uns envers els altres.






06/08/2015 09:00:00