Hola, em dic Joan Martínez, i et dono la benvinguda a aquest espai virtual
que espero no et defraudi.

Soc mossèn catòlic, i faig de filòsof, i a estones, de poeta.
Però ja des d'ara m'agradaria ser el teu amic.

Les petjades de Déu

El misteri sobrenatural no perquè ens depassi vol dir que sigui absurd


La fe, ens diu el Concili Vaticà I en la seva Constitució sobre la Fe Catòlica, és una virtut sobrenatural. Per la qual cosa, amb l’ajut de la gràcia de Déu, creiem que és veritable allò que Eli ens ha revelat. I això no tant per la força interna de la veritat de les coses en elles mateixes, sinó sobretot perquè assentim al Déu que ens parla. Així doncs, la fe dóna per suposada una Revelació anterior de Déu que se’ns obre i se’ns dóna pel coneixement d’Ell mateix.

Tot i que aquest assentiment, si vol ser humà, ha de ser lliure i raonable. Vol dir que l’home té dret a demanar aquells senyals o ajuts que no facin de la seva donació un acte arbitrari o irracional. Potser, els miracles els hem d’interpretar en aquest sentit. Són aquells fets prodigiosos que van més enllà d’allò previst en les lleis naturals o físiques, i que Déu Creador produeix amb la finalitat de ser entesos com a senyals clars de la seva acció.

Jesucrist confirmava sovint la seva paraula amb aquest tipus d’accions miraculoses o prodigioses. També l’acompliment de les profecies fetes en l’Escriptura han estat senyals clars de l’acció divina. Molt sovint, també Jesucrist es presenta ais seus deixebles acomplint aquesta o aquella altra profecia feta segles abans que Ell arribés. Així doncs, els miracles i les profecies són signes raonables als quals podem arribar tots els homes per tal que la fe sigui vista com un acte conforme a la raó, i no com quelcom irracional. Només Déu pot anar més enllà deis límits d’allò natural, i només Déu pot donar acompliment a les profecies.

D’aquí que sovint afirmem que no pot haver-hi veritable oposició entre fe i raó. És Déu mateix qui crea i ens infon una i altra. Moltes vegades tenim la sensació que si creiem serem menys bons professionals en un món tan avançat i tècnic. I això no és així. Al contrari, els misteris de la fe no són contradictoris, ni absurds, sinó una de les dimensions més profundament humanes. En tot allò que coneixem es dóna una gran part de misteri.

Qualsevol coneixement de la natura ens sorprèn per la quantitat de misteris que amaga. És veritat que l’avenç del coneixement humà aconsegueix revelar-nos molts d’aquests misteris naturals. Però en descobrim de nous. Sempre queda quelcom per saber. Vivim envoltats de misteris. No ens ha d’estranyar que el Cristianisme ens presenti misteris que no podem copsar ni capir del tot. Ara bé: un misteri no és un absurd, ni quelcom contradictori només perquè no ho puguem entendre. Imaginem que un nen pensa que és impossible el Teorema de Pitàgoras només perquè no l’entén. Per ell, aquells senyals matemàtics són un absurd, però això només és perquè la seva intel.ligència encara no pot entendre-ho. De fet, aquell misteriós Teorema no és absurd, sinó que depassa la seva capacitat.
 
Hem de reconèixer que en apropar-nos a Déu, topem amb el Misteri; però no perquè ens depassi vol dir que sigui absurd. Com més ens hi acostem, més familiar se’ns fa; però, al mateix temps, ens demana de nosaltres la capacitat de deixar-nos sorprendre, la nostra capacitat de donar-nos confiadament, tot sabent que hi ha moltes coses que no podem entendre ni imaginar. Diu Scheeben que totes les realitats revelades per Déu, tots els misteris sobrenaturals, formen entre ells un sistema lluminós, coherent i ordenat. És com si no poguéssim acceptar-ne un i rebutjar-ne un altre alhora.

Està clar, de fet l’acceptació es produeix per l’assentiment a la Paraula de Déu. I si en rebutgem un de sol perquè no l’entenem, ja no tenim cap motiu seriós per acceptar els altres. La fe, aquest sistema lluminós, deixa d’infondre vida quan la nostra acceptació és condicionada, fragmentària. Quan, en creure, posem condicions a Déu, no és Ell el centre, sinó nosaltres. Encara no hi creiem del tot. Perquè la fe no és un acte d’adhesió ideològica, sinó una oblació de tota la persona i un assentiment de tota la veritat de Déu. Per altra banda, com en un cel estrellat, cada estrella només es coneix en relació a les altres. També cada afirmació de fe s’il.lumina en contacte amb les altres.






12/06/2014 09:00:00