Hola, em dic Joan Martínez, i et dono la benvinguda a aquest espai virtual
que espero no et defraudi.

Soc mossèn catòlic, i faig de filòsof, i a estones, de poeta.
Però ja des d'ara m'agradaria ser el teu amic.

Les paraules del perdó II

Et concedeixi, pel ministeri de l'Església, el perdó i la pau


4. Et concedeixi, pel ministeri de l'Església

La remissió dels pecats, obtinguda per la mort i resurrecció de Crist, adquireix eficàcia en el temps en virtut de l'acció de l'Esperit Sant i arriba al cristià pecador en l'Església i per mitjà de l'Església. La dimensió eclesial del Sagrament és constitutiva, encara que costi comprendre-: encara avui molts, en efecte, entenen el pecat com una cosa exclusivament individual. Ja que el Sagrament de la Penitència celebra la misericordiosa oferta d'amor de Déu cap a l'home i la resposta d'amor del pecador penedit cap a Déu, l'acció mediadora de l'Església es desenvolupa en ambdues direccions. A més, ja que el perdó es realitza «en Crist» i «en l'Església», la tornada a Déu és també retorn a la comunitat eclesial.

A la "Lumen gentium", el Concili Vaticà II tracta de la reconciliació entre pecador i Església afirmant la seva simultaneïtat amb la reconciliació amb Déu. En aquest document, el primer a tractar oficialment aquest tema, l'Església és descrita com a comunitat vivificada per l'Esperit Sant, per la qual el pecat és sempre contradicció que fereix la seva naturalesa. L'acció de l'Esperit s'estén, per això, fins a reconduir el pecador penedit a la plenitud de la comunió eclesial, reconstruint la integritat de la comunió violada: «Els qui s'acosten al sagrament de la penitència obtenen de la misericòrdia de Déu el perdó de l'ofensa feta a ell i al mateix temps es reconcilien amb l'Església, a la qual van ferir pecant, i que col·labora a la seva conversió amb la caritat, amb l'exemple i l'oració» (LG 11).

El Catecisme de l'Església Catòlica reprèn aquest tema: Aquest sagrament reconcilia amb l'Església al penitent. El pecat menyscaba o trenca la comunió fraterna. El sagrament de la Penitència la reparació o la restauració. En aquest sentit, no cura només al que es reintegra en la comunió eclesial, té també un efecte vivificant sobre la vida de l'Església que ha patit pel pecat d'un dels seus membres (CIC 1469). El caràcter absolutament extensiu de la reconciliació obrada per Déu va ser particularment posat en evidència per Joan Pau II. Aquesta reconciliació, en efecte, repara múltiples ruptures causades pel pecat, des de la intimitat del pecador fins a tocar la seva relació amb el creat: Cal afegir que tal reconciliació amb Déu té com a conseqüència, per així dir, altres reconciliacions que reparen les ruptures causades pel pecat: el penitent perdonat es reconcilia amb si mateix en el fons més íntim del seu propi ésser, en què recupera la pròpia veritat interior; es reconcilia amb els germans, agredits i lesionats per ell d'alguna manera; es reconcilia amb l'Església; es reconcilia amb tota la creació (Reconciliatio etpaenitentia, 31).

El context eclesial ajuda també a comprendre millor per què la remissió dels pecats està lligada a l'absolució del ministeri sacerdotal. El Sagrament de la Reconciliació, en efecte, implica primer de tot l'exercici sacerdotal de tota l'Església: tant del sacerdoci comú com del sacerdoci ministerial. El sacerdoci comú dels fidels és exercit, en primer lloc, pel propi penitent: no viu passivament la reconciliació, sinó que, empès per la gràcia, coopera activament en la pròpia conversió i en la plena reinserció en la comunió de l'Església. Tampoc la comunitat eclesial pateix passivament la reintegració del penitent, sinó que concorre a la seva conversió «amb la caritat, l'exemple i l'oració» (LG 11).

Tota l'Església, per això, exerceix el sacerdoci comú propi per obtenir la reconciliació i el perdó dels propis fills pecadors. En aquest sentit, els suports que ofereix com la correcció, el discerniment, l'ajuda i l'estímul en el camí penitencial, són expressions precioses de la seva «caritat» perquè ajuden a la reincorporació en la caritat eclesial. L'exercici del sacerdoci comú exigeix, però, l'exercici del sacerdoci ministerial que, de fet, està al seu servei. Com a ministre de la Confessió el sacerdot dispensa la gràcia sacramental «en el Crist» i «en l'Església», dues determinacions que clarifiquen l'exercici del seu ministeri i, al mateix temps, tracen els seus límits.

Actuant «en nom de Crist i amb la força de l'Esperit Sant» (Praenotanda, 9), el ministre es posa al servei de la paraula del Senyor, ja que porta a terme el mandat sobre el perdó dels pecats que Crist va confiar als Apòstols i als seus successors. És el bisbe, per tant, el moderador de la disciplina penitencial i el posseïdor del ministeri de la reconciliació, que administra confiant també als sacerdots, els seus col·laboradors. Es tracta, però, d'un poder que no pot, de cap manera, exercir-se de manera arbitrària, sinó en conformitat amb els ensenyaments i la intenció de Crist. Per això, el confessor no és amo, sinó servidor del perdó de Déu. El ministre d'aquest sagrament ha d'unir-se a la intenció i a la caritat de Crist (cf. CIC 1466). Alhora, el sacerdot actua també «en el nom de l'Església», al servei d'aquella comunió eclesial a la qual condueix la reconciliació amb Déu.

Se segueix d'aquí que l'exercici del ministeri de la reconciliació ha de ser dut a terme en comunió i en sintonia amb l'Església i amb el seu magisteri. Per aquesta raó el Catecisme recomana que el ministre: Ha de tenir un coneixement provat del comportament cristià, experiència de les coses humanes, respecte i delicadesa amb què ha caigut; ha d'estimar la veritat, ser fidel al magisteri de l'Església i conduir al penitent amb paciència cap a la seva curació i la seva plena maduresa. Ha de pregar i fer penitència per ell confiant a la misericòrdia del Senyor (CIC 1466b).

5. El perdó i la pau

La pau és el resultat final de l'acció salvífica que es deriva de la misericòrdia del Pare. És fruit del perdó i de la reconciliació amb Déu obtinguts mitjançant la confessió dels propis pecats. No es tracta simplement de la pau psicològica que el penitent pot advertir, després d'haver «alleugerit» al cor del pes de les pròpies culpes, sinó de la pau bíblica, do de Déu, signe visible de la seva aliança. És la pau «nova» que té els seus fonaments en la mort i resurrecció de Jesús i que supera tot esquinçament amb Déu i amb els germans. És la pau que l'Esperit Sant infon en els deixebles del Senyor donant-los valentia i vitalitat per a l'anunci i el testimoni de l'Evangeli. Al llarg discurs de comiat (Jn 13-17), Jesús uneix el do de la Pau a l'acció de l'Esperit Sant consolador (Jn 14,25- 31).

L'Esperit «ensenyarà tot» i aquest ensenyament està íntimament lligada a l'ensenyament de Jesús: ell, en efecte, «us farà recordar tot el que us he dit» (Jn 14,26). La tasca de l'Esperit és la de continuar i mantenir viva en la història la revelació de Jesús, no perquè afegeixi coses noves, sinó perquè aprofundeixi contínuament la comprensió de la revelació. La seva acció permet a cada comunitat cristiana viure en el propi temps la fidelitat a l'Evangeli. El pecador penedit i perdonat és, per tant, aconseguit pel do de la pau, reflex de la salvació escatològica i definitiva que Déu ofereix a la humanitat en Crist Jesús i realment comunicada a ell per la gràcia sacramental. És aquesta pau la que sosté el cristià en les vicissituds de la vida i en les proves que troba en el seu testimoni de la fe: és «la seva pau», la de Crist, anunciada per l'Evangeli i transmesa per l'Esperit Sant.

La riquesa d'aquesta salvació és descrita en l'evangeli de Joan com una realitat amb moltes i complementàries facetes: és «veritat», «llum», «vida», «pau» i «alegria». És a tot això al que introdueix el perdó de Déu. Embolicat per la misericòrdia del Pare, aconseguit pel misteri pasqual de Crist, sostingut per la força de l'Esperit Sant, el pecador penedit es disposa a rebre l'absolució dels pecats que l'introdueix en la pau de Déu.

6.I jo  t'absolc dels teus pecats en el nom del Pare i del Fill i de l'Esperit

El gest de la imposició de les mans amb el qual el sacerdot acompanya les paraules de l'absolució està significant l'efusió de l'Esperit Sant per a la remissió dels pecats, la reconciliació i la comunió amb el Senyor. El Sagrament de la Penitència, en efecte, no realitza només la «cancel•lació» dels pecats: també arriba finalment a suscitar en qui el rep la voluntat de canviar de mentalitat i orientació de vida, un camí de conversió que només l'Esperit Sant pot posar en marxa i sustentar.

Les paraules de l'absolució estan carregades de solemnitat i autoritat. El jo inicial en posició emfàtica subratlla que el que està parlant no ho fa en nom propi, sinó com a dipositari d'aquella autoritat de perdonar els pecats que el Senyor va confiar als Apòstols i als seus successors, expressa també la fe i la participació de tota l'Església, que està implicada en la reconciliació del penitent, sobretot afirma que la sentència de l'absolució no és una simple declaració del perdó de Déu: és paraula eficaç que perdona els pecats, perquè en ella i en unió amb el ministre, actuen i, de fet estan actuant, el Pare, el Fill i l'Esperit Sant. El penitent es troba així realment immers en l'acció salvadora de Déu, que el regenera a la gràcia del Baptisme.






25/02/2016 09:00:00