Hola, em dic Joan Martínez, i et dono la benvinguda a aquest espai virtual
que espero no et defraudi.

Soc mossèn catòlic, i faig de filòsof, i a estones, de poeta.
Però ja des d'ara m'agradaria ser el teu amic.

La unitat personal


La negació de la unitat substancial de la persona s'ha pogut afirmar des de posicions molt diferents. Cal recordar, per exemple, les filosofies de Plató o Filó d'Alexandria que van admetre l'existència de diverses ànimes, o bé el fenomenisme psicològic en la qual no hi ha cap substància que sigui suport identitari de tots els fets o associacions psicològics. Segons aquesta opinió, en la persona no existiria res autènticament permanent sinó que la persona seria més aviat un projecte en constant construcció que finalment queda dissolta en la seva pròpia activitat personal.

Però sens dubte són els dualismes les tendències que han trencat d'una manera més contundent amb la unitat de la persona humana. Per a Plató i Descartes, per exemple, la unió d'ànima i cos és merament accidental. Per a aquest últim, l'ànima no només està com "presonera" del seu propi cos, sinó que és una "res cogitans" que mou el cos a què està unit per la glàndula pineal. No és la primera vegada que les metàfores que som com el capità del nostre vaixell suggereixen aquesta manca d'unitat integral.

Per contra la tradició aristotèlica va ser més fidel a la defensa de la unitat substancial de l'home, que, formaria una unitat total composta de dues co-principis substancials: cos i ànima. Així l'ésser viu tindria dues dimensions: una matèria orgànica i un principi vital que organitza i vivifica aquesta matèria. L'ànima no seria un element immaterial preexistent que s'uneix a un cos preexistent però inert, ja que el cos sense l'ànima no seria un cos organitzat ni viu.

Tot i això, com veurem, l'autèntica superació dels dualismes antropològics estarà lligada a la capacitat de reconèixer en un tercer element la unió i identitat que posseeix tota persona humana. Aquest tercer element no serà una característica més de la naturalesa humana, sinó l'ésser. Efectivament, l'existència o acte de ser serà l'element que, definitivament, confereixi unitat a tot el compost humà, unitat en el transcurs del temps i dignitat ontològica prèvia a qualsevol actuació posterior, ja que qualsevol acció tindrà el supòsit existencial com a fonament de la seva actuació.

L'ésser viu es caracteritza perquè es mou a si mateix. L'automoció es converteix en un senyal d'unitat de l'ésser viu, igual que passa amb l'autorealització. Efectivament veiem que l'ésser viu té un grau molt notable d'unitat interna. És cert que aquesta unitat pot donar-se en diferents graus o nivells, ja que no és el mateix grau d'immanència el que es dóna a la vida únicament vegetativa, i que descobrim en els actes de nutrició, de creixement o de generació, que els que descobrim en la vida sensitiva en els que sovint es trenca l'esquema o circuit que hi ha entre l'estímul i la resposta. (...)
 






04/06/2015 09:00:00