Hola, em dic Joan Martínez, i et dono la benvinguda a aquest espai virtual
que espero no et defraudi.

Soc mossèn catòlic, i faig de filòsof, i a estones, de poeta.
Però ja des d'ara m'agradaria ser el teu amic.

La creu i l'amor

Espiritualitat conjugal 5


A la llum de les relacions nupcials de Crist i de l'Església és com els esposos han d'enfocar les seves relacions en el matrimoni. «Dones, sigueu submises als vostres marits, com convé en el Senyor».

Aquest text ens indica que el marit i la dona s'han de sotmetre recíprocament l'un a l'altre per tal de realitzar d'aquesta manera en plenitud la veritat del matrimoni. No es tracta de cap manera de la paritat home-dona de la qual sovint ens parla el món. Es tracta de sotmetre’s al seu marit «com al Senyor Jesús» i no com a un amo que imposés una dominació unilateral. Aquesta és la creu que han de portar els esposos en la vida diària: immolar incessantment la seva pròpia voluntat en favor de l'altre en i per amor.

La humil santificació dels esposos demana sotmetre’s l'un a l'altre “com al Senyor” i progressar en el lliurament de si mateixos a través dels actes d'amor més ordinaris. Aquí es troba la creu dels esposos, però també la seva alegria, i l'alegria del lliurament, si bé cal reconèixer que aquest lliurament no és, per desgràcia, mai total i que mai és igual per les dues parts.

Aquí resideix la causa d'un sofriment inevitable que forma part de la creu dels esposos. Podem patir davant la nostra incapacitat per a lliurar-nos a nosaltres mateixos de la mateixa manera que podem patir aquestes limitacions en l'altre. La duresa de les circumstàncies de la vida també pot frenar el nostre lliurament: fatiga de la vida professional, esgotament a causa d'embarassos massa seguits, preocupacions originades per l'educació dels fills, malaltia, depressió. No obstant i això, la causa més freqüent resideix sobretot en el nostre pecat: mandra, egoisme, replegament sobre nosaltres mateixos, etc.

La crida al lliurament de nosaltres mateixos es veu decebuda amb freqüència per l'experiència concreta de la nostra vivència conjugal. Al donar-nos esperàvem rebre a canvi el lliurament total de l'altre, i el que ens presenta l'experiència és un lliurament parcial, limitat, de vegades miserable. També podem tenir la sensació que la nostra entrega s'ha vist traïda: ens hem lliurat per la nostra part sense cap reserva, ni esperar contrapartida, i tenim la impressió que aquest lliurament ha estat utilitzat per l'altre, que s'ha n’aprofiten d'ella d'una manera egoista, en el seu propi benefici o, almenys, sense lliurar-se de la mateixa manera.

El lliurament del cos desviat de la seva finalitat, la traïció en el compromís a la fidelitat, la decepció deguda a la mediocritat d'una vida conjugal que havíem somiat més bonica son, al capdavall, causa de sentir-nos estafats, explotats. Aquests sofriments són pràcticament inevitables i no els podem assumir si no és associant-nos als sofriments de Jesús a la creu. Perquè la creu no és altra cosa que l'amor quan no és estimat, no és altra cosa que l'amor sense límits que no rep resposta, no és altra cosa que un lliurament que no és rebut.

El lliurament de nosaltres mateixos en el matrimoni no admet condicions. No ens lliurem a condició que l'altre també es lliuri, encara que ho esperem. Podem esperar progressar però mai no arribarem a la plenitud, perquè subsisteixen en nosaltres, les conseqüències del pecat dels orígens. El pecat d'egoisme, de traïció a la fidelitat promesa, o les negligències acumulades, les mandres en l'amor, alguna tebiesa en el lliurament de nosaltres mateixos, etc. fa que un dia descobrim que, a força d'haver anat perdent el capital de l'amor, sense renovar-lo, aquest es revela dramàticament esgotat. L'amor ha mort i pot ser de forma irremeiable.

Jutjar és fàcil; les realitats de la vida són sovint més complexes. Pot passar també que un dels esposos sigui traït per l'altre, que es vegi abandonat, i es trobi sol per assumir la càrrega dels fills. També es podrà dir en aquest cas si s'hagués mostrat més vigilant, perspicaç, previsor, això no hagués passat. En aquestes situacions, es pot tenir la impressió d'haver malgastat la vida.

El sacerdot està consagrat al servei de l'Església i configurat amb Crist, «Cap de l'Església, en la seva triple funció de sacerdot, profeta i rei» (Catecisme n ° 1581), però també ho està com Crist quant espòs de la Església. I aquí rau la raó més profunda de la justificació del celibat sacerdotal a l'Església llatina. Perquè si Crist es va lliurar a l'Església com l'espòs a l'esposa, el sacerdot, que, per la gràcia del sagrament de l'ordre esdevé un «alter Christus - un altre Crist», està cridat a lliurar de la mateixa manera, és a dir, de manera nupcial (o «esponsal» per emprar la paraula de Joan Pau II) i, per tant, exclusiva, a l'Església.

El celibat sacerdotal es revela així, no com una negació del valor del matrimoni, sinó com la consumació plena de la seva significació. A partir d'aquí, la figura del sacerdot s'ha de convertir per als esposos en la figura perfecta del lliurament de les esposalles. D'aquest lliurament de si mateix és d'on sorgeix tota la fecunditat espiritual del seu ministeri sacerdotal. El fet que el sacerdot sigui testimoni no cal comprendre-ho, en primer lloc ni únicament, en un sentit jurídic. Es comprèn així que celebrar un matrimoni pugui ser una gran alegria per a un sacerdot, perquè aquest matrimoni, a la vegada que dóna naixement a una «Església domèstica» (Lumen Gentium, n ° 11), li recorda la seva pròpia consagració nupcial com sacerdot- marit amb l'Església-esposa.






07/05/2015 09:00:00