Hola, em dic Joan Martínez, i et dono la benvinguda a aquest espai virtual
que espero no et defraudi.

Soc mossèn catòlic, i faig de filòsof, i a estones, de poeta.
Però ja des d'ara m'agradaria ser el teu amic.

Inèdits: Sant Agustí 6

Textos escollits sobre la misericòrdia


d) La misericòrdia: un gest d'amor

L'home amb dos fills és Déu, que té dos pobles. El fill gran és el poble jueu; el menor, el poble dels pagans. L'herència rebuda del pare és l'ànima, la intel•ligència, la memòria, l'enginy i totes les facultats que Déu ens va donar perquè el coneguem i l'adorem. Després d'haver rebut aquest patrimoni, el més jove va marxar a un país llunyà: llunyà, és a dir, va arribar fins a l'oblit del seu Creador. [...] A la fi, va prendre consciència a quina condició havia estat reduït, què havia perdut, a qui havia ofès i en poder de qui havia anat a tirar-se. I va tornar en si mateix; primer a si mateix i d'aquesta manera al pare. Doncs potser s'havia dit: El meu cor em va abandonar, per la qual cosa convenia que primer reprengués en si mateix i, d'aquesta manera, conegués que es trobava lluny del pare. [...] S'aixeca i reprèn, doncs, després d'haver caigut, havia quedat postrat a terra. El seu pare el veu de lluny i li surt a la trobada. [...]

I tu vas perdonar la impietat del meu cor. Que a prop hi ha el perdó de Déu de qui confessa els propis pecats! Déu, en efecte, no està lluny dels que tenen el cor penedit. [...] Mentre encara el fill es disposava a dir al pare el que caminava repetint: Aniré on ell i li diré, el pare, coneixent a distància el seu pensament, va córrer al seu encontre. Què vol dir «córrer al seu encontre» sinó anticipar el perdó? Estant encara lluny -diu l'Evangeli- li va sortir a la trobada al seu pare mogut per la misericòrdia. Per què es va commoure de misericòrdia? Perquè el fill estava ja extenuat per la misèria. I corrent cap a ell se li va tirar al coll, és a dir, va posar el seu braç sobre el coll del seu fill.

El braç del Pare és el Fill; li va donar la possibilitat de portar a Crist, càrrega que no pesa, sinó que alleuja. El meu jou -diu Crist- és suau i la meva càrrega lleugera. El pare s'inclinava sobre el fill dret; inclinat sobre ell, li impedia caure de nou. [...] Per tant, en fer-se el pare sobre el coll del fill, no ho va oprimir, sinó que ho va alleujar; ho va honrar, no ho va aclaparar. Com, d'una altra manera, seria l'home capaç de portar a Déu sinó perquè Déu mateix el porta al seu torn? El pare mana que se li emporti el seu millor vestit, el que havia perdut Adam en pecar. Després d'haver rebut ja amb el perdó al fill i haver-ho fet un petó, ordena portar el vestit: l'esperança de la immortalitat que confereix el baptisme. Ordenació posar-li l'anell, peça de l'Esperit Sant, i les sandàlies per als peus, per la promptitud en anunciar el missatge evangèlic de la pau, per tal que siguin bonics els peus del que anuncia el bé.

Això, per tant, ho fa Déu mitjançant els seus servents, és a dir, a través dels ministres de l'Església. Doncs per ventura donen els ministres el vestit, l'anell o les sandàlies de la seva propietat? Ells han de només prestar un servei, complir un deure; aquests béns els dóna Aquell del si misteriós i del tresor es treu això. [...] Tot el que és meu -diu el Pare al fill gran- és teu. Si ets promotor de pau, si et reconcilies, si t'alegres del retorn del teu germà, si el nostre festí no t'entristeix, si no romans fora de casa encara que ja vinguis del camp, tot el meu és teu. Però hem de fer festa i alegrar-nos, ja que Crist ha mort pels impius i ha ressuscitat. Això és el que vol dir l'afirmació: Perquè el teu germà havia mort i ha tornat a la vida; s'havia perdut i l'hem trobat
(Sermó 112A).

Torna a tu mateix; i, un cop tornat a tu, torna't encara cap amunt, no romanguis en tu. Abans de res, torna a tu des del que està fora de tu, i després retornat a qui et va crear, a qui et va buscar quan estaves perdut, a qui et va arribar quan fugies i a qui, quan li giraves l'esquena, et va tornar cap a si. Torna, doncs, a tu mateix i aneu en direcció a qui et va fer. Imita aquell fill menor, perquè potser ets tu mateix. [...] entrant en si mateix, va dir: m'aixecaré. Després havia caigut. M'aixecaré -va dir-, i aniré a casa del meu pare. Vegeu que ja es nega a si mateix qui s'ha trobat a si mateix. Com es nega? Escolteu: I li diré: he pecat contra el cel i contra tu. Es nega a si mateix: Ja no mereixo que em diguin fill teu. [...]


Escolta també l'apòstol Pau negant-se a si mateix: Quant a mi Déu em lliuri gloriar si no és en la creu de nostre Senyor Jesucrist, per la qual el món està per a mi crucificat com jo per al món! Escolta-insistir en la negació de si. Diu Ja no jo qui viu. És clara la renúncia al jo; però després segueix una triomfal confessió de Crist: és Crist qui viu en mi. Què vol dir, doncs, «nega't a tu mateix»? No ser tu la teva mateixa vida. ¿I què es vol dir amb «tret tu la teva mateixa vida? No fer la teva voluntat, sinó la d'aquell que habita en tu (Sermó 330).

e) Crist és la misericòrdia.

Cantem, doncs, germans, cantem: Beneït sigui el Senyor que m'ha donat l'intel•lecte. Ell ens ha donat la natura, ens ha donat l'intel•lecte: ha curat la natura, ha curat l'intel·lecte. Tant amb la natura com amb l'intel·lecte va usar misericòrdia el piadós samarità que va baixar a ajudar-: embenar les nostres ferides, les va rentar amb vi -i sabem que vi-, va prestar cures a la criatura, la va portar a la posada perquè l'acullis el que hi habitava. La posada és l'Església; qui habita allà és l'Esperit Sant. El va treure del seu costal ferit la moneda amb què va pagar per nosaltres, miserables, l'hostaler.

Aquest, una vegada que rep la moneda, va fer les cures amb el seu oli, unti les ferides de la natura malalta amb el seu ungüent, i la va guarir; va calar foc al seu oli per il·luminar les nostres tenebres i va fer llum en el nostre intel·lecte. Si no tens aquesta fe, no serà per a tu el samarità, i moriràs per les teves ferides, havent rebutjat la mà que cura
(Sermó 365)

Això va fer el Senyor als jueus, quan aquells van portar la dona adúltera, i li van tendir un llaç per provar, acabant per caure ells mateixos en el parany. Van dir: Aquesta dona ha estat sorpresa en flagrant adulteri: Moisès va ordenar lapidar les adúlteres; Tu què dius? Van intentar capturar la Saviesa de Déu en una doble trampa: si hagués manat matar, hauria perdut la fama de mans; si hagués ordenat alliberar-la, haurien pogut calumniar-lo com violador de la llei.

Va respondre, per tant, sense dir: mateu-la, i tampoc: allibereu-la, si no dient: El que no tingui pecat que li tiri la primera pedra. Justa és la llei que ordena matar l'adúltera; però aquesta llei justa ha de tenir ministres innocents. Vosaltres que acuseu a la qual conduïu, mireu també qui sou. Ells, en sentir aquestes paraules, s'anaven retirant l'un darrere l'altre. I es va quedar sol Jesús amb la dona, va quedar aquella que estava ferida i el metge, va quedar la gran misèria i la gran misericòrdia. Aquells que l'havien conduït es van avergonyir, però no van demanar perdó; aquella que havia estat conduïda va mostrar estar confosa, i va ser curada.

Incorporant-Jesús li va dir: Dona, on són? Ningú t'ha condemnat? Ella va respondre: Ningú, Senyor. Jesús li va dir: Jo tampoc no et condemno. Vés, i d'ara endavant no pequis més. Potser va actuar Crist contra la seva llei? En efecte, el seu Pare no havia donat la Llei sense el Fill. Si el cel i la terra i tot hi ha en ells han estat fets per mitjà d'ell, com podia haver estat escrita la Llei sense el Verb de Déu? Déu no obra, per tant, contra la seva llei, perquè ni tan sols l'emperador actua contra les seves lleis, quan concedeix indulgències als reus confessos. Moisès és el ministre de la llei, però Crist és el seu promulgador; Moisès lapida com a jutge, Crist manifesta indulgència com a rei. Déu, per tant, ha tingut pietat de la dona per la seva gran misericòrdia, com aquí el salmista prega, demana, exclama i gemega; cosa que no van voler fer aquells que presentaven l'adúltera al Senyor: reconèixer en les paraules del metge seves ferides, però no van demanar al metge la medicina.

Així són molts els que no s'avergonyeixen de pecar, però sí de fer penitència. Oh increïble bogeria! No t'avergonyeixes de la ferida, i t'avergonyeixes de l'embenat de la ferida? No és, per ventura, més fètida i pútrida quan està nua? Confia't, per tant, al metge, converteix-te, exclama: Reconec la meva culpa i tinc sempre present el meu pecat. I van marxar tots. Van quedar ell i ella sols; quedar el Creador i la criatura; quedar la misèria i la misericòrdia; va quedar la qual reconeixia el seu pecat i el que li perdonava el pecat. Això és el que, inclinat, escrivia a la terra. Doncs va escriure en la terra. Quan l'home va pecar, se li va dir: Ets terra. Per tant, quan Jesús concedia el perdó a la pecadora, en atorgar-li-, escrivia a la terra. Li concedí el perdó; però, en oferir-li, va aixecar cap a ella la cara i li va dir: Ningú t'ha apedregat? I ella no va dir: «Per què? Què he fet, Senyor? Per ventura sóc culpable?».

El Senyor no ignorava la seva falta, però buscava la seva fe i la seva confessió. Ningú t'ha apedregat? Ella respon: Ningú, Senyor. Ningú, per confessar el seu pecat, Senyor per esperar el seu perdó. Ningú, Senyor. Reconec les dues coses: sé qui ets tu i sé qui sóc jo. I davant teu ho confesso. Vaig escoltar, en efecte: Celebreu el Senyor perquè és bo. Reconec la meva culpa, reconec la vostra misericòrdia. Ella va dir: vigilaré els meus camins per no faltar amb la meva llengua. Aquells, actuant amb engany, van pecar; aquesta en canvi, confessant, va trobar el perdó. Ningú t'ha condemnat? I ella: Ningú. I prou. Jesús escriu de nou. Va escriure dues vegades; és el que hem sentit, que va escriure dues vegades: primer per donar el perdó; després per renovar els preceptes. Totes dues coses esdevenen quan vam rebre el perdó. Ha posat la seva signatura l'emperador: quan es renova aquesta formalitat, és com si es donessin de nou els preceptes. Aquests preceptes són aquells amb els que a la primera lectura escoltem a l'Apòstol que ens mana la caritat. Doncs la primera lectura que escoltem va ser aquesta. D'aquí que el Senyor mateix digués: Estima el Senyor el teu Déu amb tot el cor, amb tota l'ànima i amb totes les forces; i estima els altres com a tu mateix. D'aquests dos manaments depèn tota la llei i els profetes
(Sermó 16A).






20/02/2016 09:00:00