Hola, em dic Joan Martínez, i et dono la benvinguda a aquest espai virtual
que espero no et defraudi.

Soc mossèn catòlic, i faig de filòsof, i a estones, de poeta.
Però ja des d'ara m'agradaria ser el teu amic.

Inèdits: Hug de Sant Víctor 4

La paraula de Déu és viva i eficaç


Hugo de San Victor., De Unione corporis et spiritus. Jacques Paul Migne., P.L 177. (285-294)
 
D'una vegada per sempre ha parlat Déu (Sal. 61) perquè engendrar un únic Verb pel qual va fer totes les coses. La conversa de Déu és única, perquè el Verb de Déu és únic. I perquè és veritablement un, perquè és l'únic per excel•lència, no s'expressa en múltiples opinions sinó que s'esgota en una única i sola paraula. Per què llavors es diu en el salm: "doncs has estat just en els teus sentències" (Psal 50). I en una altra part: "Dóna'm vida perquè guardi les teves paraules”(Psal 118). Si veritablement creiem que la conversa de Déu és única, com afirmem d'ella moltes paraules? Cal saber que Déu parla d'una manera per boca d'home i d'una altra manera per si mateix.

Efectivament l'escriptura testifica d'ordinari en tot l'antic i el nou testament que Déu parla als homes a través d'homes. En efecte, Déu parla a través d'homes, parla per si moltes paraules a través d'homes però única en si mateixa. Qualsevol cosa que va revelar per boca d'homes, va ser una sola en tots ells, i totes són el mateix en aquesta única paraula, ja que gràcies a ella poden revelar-se en qualsevol lloc o temps. Comprenguem doncs el gran sagrament, el verb de Déu revestit de carn humana, va aparèixer visible d'una vegada per sempre, i ara diàriament ella mateixa i idèntica ve a nosaltres escrita en veu humana.

I encara que d'una manera es dóna a conèixer als homes en carn i d'un altre per veu humana, de qualsevol manera cal comprendre que aquí està la veu del Verb, que hi està en carn. Els mals i també els incrèduls no solament van poder veure, sinó també matar la humanitat de Crist: i encara avui menyspreen i no fan cas la paraula de Déu. I el mateix que aquells no s'haguessin atrevit a matar l'home, si haguessin pogut saber que era Déu, tampoc aquests de cap manera rebutjarien escoltar les paraules divines, si són capaços d'agradar interiorment la força del seu sabor.

La paraula de Déu és viva, perquè hi ha vida en ella. L'oïda aviva per fora, el que el cor vivifica per dins. El que penetra a les orelles és el que inspira el cor. El que per fora passa, per dins no canvia. El que per fora explica el decurs de les paraules, per dins dicta la veritat inalterable. Per això diu "el cel i la terra passaran, però les meves paraules no passaran”. (Lc 21). I certament si no passaran, no són passatgeres, perquè igual que una paraula única no es reparteix en moltes tampoc moltes difereixen en una única paraula.

Arreglades breument aquestes qüestions sobre la paraula de Déu, ara examinem les paraules de l'Apòstol: "la paraula de Déu -diu- és viva i eficaç i més penetrant que una espasa de dos talls" (Heb 4). Viva perquè no canvia; eficaç perquè no cessa; penetrant perquè no enganya. No canvia en el que promet, no cessa en el que fa, no s'equivoca en el que jutja. La seva promesa no cau en l'oblit ni canvia la seva intenció. El seu esforç no cedeix a la dificultat. El seu judici no enganya amb ambigüitat. Promet sincerament, actua constantment, discerneix subtilment. La paraula de Déu és viva perquè creguis, és eficaç perquè esperis, i és penetrant perquè hi tinguis por. Està viva en els preceptes i prohibicions, eficaç en les promeses i amenaces, penetrant en els judicis i condemnes. Però ja que la veritat de les seves promeses i l'omnipotència de les seves obres han de creure més que discutir, considerem que sigui la subtilesa dels seus judicis.

Penetrant -diu- és la paraula de Déu com espasa de doble tall. De doble tall és l'espasa que talla per dues parts alhora, ja que quan fereix aprofundeix darrere seu penetrant per les dues parts, però aquesta únicament talla la carn; mentre que la paraula de Déu talla per les dues parts, "perquè pot perdre l'ànima i el cos en el foc de l'infern" (Mat, 10). Talla en dos judicis perquè en ambdós jutja, incideix i discerneix.

Segueix: "arriba fins a la divisió de l'ànima i l'esperit" (Heb 4). En cada un dels homes hi ha tres coses: carn, esperit i ment. A la carn li pertany el delit, l'esperit el pensament, a la ment el discerniment. La serp és el delit; Eva, el pensament; Adam, el discerniment. Al delit es troba el desig del superflu. En el coneixement hi ha la previsió del necessari. En el discerniment es troba el sentit de la veritat. El delit precipita la previsió cap al superflu amb el pretext de necessitat. La previsió aparta la raó del sentit de veritat per simpatia d'allò més baix.

La primera divisió es dóna entre la serp i Eva, és a dir, entre la concupiscència carnal i l'ànima; entre l'animalitat i l'esperit; entre el delit i el pensament, entre el superflu i el necessari.

La segona divisió es dóna entre Eva i Adam, entre el pensament i la intenció, o el discerniment entre la prudència de la carn i el sentit de la veritat. La paraula de Déu en certa manera separa l'ànima i l'esperit, quan l'eloqüència sagrada ens mostra l'oposició que existeix entre els desitjos carnals i els espirituals. Segueix: "les articulacions i el moll dels ossos" (ibid), és a dir, la mateixa paraula de Déu arriba fins a la separació entre juntures i el moll dels ossos. Que hem d'entendre per juntures i el moll dels ossos ho explana quan afegeix: pensaments i intencions (ibid). Les juntes són els pensaments, el moll dels ossos són les intencions. El primer són les obres vigoroses com la pell, després el delit com la carn, després els pensaments com els ossos, després les intencions com el moll. Com la pell cobreix la carn, així les obres (cobreixen) el delit, i com els ossos sostenen la carn, així els pensaments pasturen els desitjos; i com els molls són interiors als ossos, de la mateixa manera les intencions s'amaguen en els pensaments.



Semel locutus est Deus (Psal LXI) quia unum Verbum genuit, per quod omnia fecit. Hoc Verbum est sermo eius. Unus est ergo sermo Dei, quia unum est Verbum Dei. Et ideo vere unus, quia unius unus, qui sententias multiplices non complectitur; sed uno et simplici verbo consummatur. Quare ergo dicitur in psalmo: Ut justificeris in sermonibus tuis (Psal. L). Et alibi: Vivifica me et custodiam sermones tuos (psal CXVIII). Si enim vere sermo Dei unus creditur, quomodo multi sermones eius dicuntur?. Sed sciendum est quod aliter per hominum ora loquitur Deus, aliter per semetipsum. Nam quod Deus in hominibus per homines loquitur, hoc fere omnis et Veteris et Novi Testamenti scriptura testatur. Loquitur ergo Deus per homines, loquitur per se, multos sermones per homines, unum per semetipsum. Sed quoscunque per homines ora protulit, iste unus in omnibus illis fuit, et omnes in isto uno unum sunt, qui sine isto quolibet loco vel tempore prolati esse non possunt. Videamos ergo magnum sacramentum, verbum Dei humana carne vestitum, semel visibile apparuit, et nunc quotidie idem ipsum humana voce conditum ad nos venit. Et quamvis aliter per carnem, atque aliter per vocem humanam hominibus innotescat, quodam modo tamen hic intelligenda est vox Verbi, quod ibi caro est. Humanitatem Christi mali quoque et increduli non solum videre, sed etiam occidere potuerunt: et adhuc quotidie sermonem Dei foris audiunt et contemnunt. Et quemadmodum illi homine occidere non praesumerent, si Deum cognoscere potuissent, ita quoque isti nequaquam verba divina audita respuerent, si virtutem eorum interno sapore gustare valerent. Sermo igitur Dei vivus est, quia vita in eo est. In eo quod foris auditum excitat, id quod intus est cor vivificat. In eo quod auribus illabitur, id quod cordi inspiratur. Quod foris est transit, quod intus est mutabilitatem non recepit. Quod foris decursus verborum explicat, intus veritas incommutabilis dictat. Propterea, inquit, caelum et terra trasnsibunt, verba autem mea non transibunt (Luc. XXI). Ubi utique non transibunt ubi transitoria non sunt, quia sicut in multis unum verbum non dividitur, ita multa in uno verbo non variantur. His itaque de sermone Dei breviter explicatis, nunc Apostoli verba inspiciamus: Vivis ets, inquit, sermo Dei et efficax et penetrabilior omni gladio ancipiti (Heb. IV). Vivus, quia non mutatur; efficax, quia non deficit; penetrabilia, quia non fallitur. Non mutatur in promisso, non deficit in facto, non fallitur in judicio. Promissio eius oblivione non moritur, nec intentione mutatur. Operatio eius difficultate non vincitur. Iudicium eius ambiguitate non fallitur. Veraciter promittit, fortiter facit, subtiliter discernit. Vivus est sermo Dei ut credas, efficax ut speres, penetrabilior ut timeas. Vivus est in praeceptis et prohibitionibus, efficax in promissis et comminationibus, penetrabilior in judiccis et damnationibus. Sed quia veritas promissorum, et omnipotentia operum eius credenda potius quam discutienda sunt, quae sit subtilitas iudiciorum eius consideremus. Penetrabilior, inquit, est sermo Dei omni gladio ancipiti. Anceps est gladius, qui ex ambabus partibus incidit, qui cum infligitur penetrans ex utraque parte secundum viam sibi aperit, hic tamen non nisi carnem incidit; sed Dei gladius utrinque secat, quia potest animam et corpus perdere in gehennam ignis (Matth, X). Sive in iudiciis utrinque secat, quia utrumque dijudicat, incidit et discernit. Sequitur : pertingens usque ad divisionem animae ac spiritus (Heb IV). In unoquoque homine tria sunt, caro, spiritus, et mens. Ad carnem pertinet delectatio, ad spiritum cogitatio, ad mentem discretio. Delectatio est serpens, cogitatio Eva, discretio Adam. In delectatione est superfluitatis concupiscentia. In cognitione est necessitatis providentia. In discretione est veritatis sententia. Delectatio providentiam obtentu necessitatis ad superfluitatem praecipat. Providentia rationem per compassionem inferioris inclinat a sententia veritatis. Prima divisio est inter serpentem et Evam, hoc est inter carnalitatem sive animam vel animalitatem et spiritum, inter delectationem et cogitationem, inter superfluitatem et necessitatem. Secunda divisio est inter Evam et Adam, inter cogitationem et intentionem, vel discretio inter prudentiam carnis et sententiam veritatis. Sermo etiam Dei quasi inter animam et spiritum dividit, quando sacrum eloquium nobis, quae inter carnalia et spiritualia desideria repugnantia habeatur ostendit. Sequitur: Compagum quoque et medullarum (ibid), id est etiam usque ad divisionem compagum et medullarum pertingit ipse sermo Dei. Quid vero per compages et medullas accipere debeamus, explanatur cum subditur: Cogitationum et intentionum (ibid). Compages sunt cogitationes, medullae intentiones. Prima fortis sunt opera quasi cutis, deinde delectatio quasi caro, deinde cogitationes quasi ossa, deinde intentio quasi medulla. Sicut cutis carnem tegit, sic opera delectationem, et sicut ossa carnem fulciunt, sic cogitationes desideria pascunt; et sicut medullae ossibus interiores sunt, sic in cogitationibus intentiones latent.






21/10/2014 09:00:00