Hola, em dic Joan Martínez, i et dono la benvinguda a aquest espai virtual
que espero no et defraudi.

Soc mossèn catòlic, i faig de filòsof, i a estones, de poeta.
Però ja des d'ara m'agradaria ser el teu amic.

Encara no estem fets

La finitud ens ajuda a crèixer.


Vivim en un món tècnic. Això és una evidència fàcil de constatar. Les constants conquestes de la informàtica i de la comunicació ens deixen astorats, i l’avenç de la nostra societat occidental és tan ràpid que sovint ens manca temps per a pair els canvis constants als quals estem sotmesos. Però al bell mig d’aquesta riquesa material, s’alcen veus que denuncien un progressiu abandó del conreu del nostre interior.

De fet, és força coincident aquest progrés amb un veritable retrocés d’humanitat. Mai com ara ens trobem uns amb els altres, com a desconeguts i fins i tot com ignorants de què hi ha en el nostre interior. Aquest microcosmos que és cadascú de nosaltres ha quedat tan poc admirat que són ben pocs els que, buidats cap enfora, dediquen temps i esforç a ells mateixos. No invertim massa en nosaltres, perquè en part pensem que ja estem fets del tot i en part esperem la felicitat només del nostre exterior.

Però això no és pas així. Una de les afirmacions més captivadores de la fe cristiana és reconèixer que Déu ens ha creat “inacabats”, que no obstant posseir una gran dignitat personal i un destí etern, encara “estem en camí” i que ens anem fent a cada passa del nostre caminar. Perquè puguem assolir el fi que ens correspon no ens són suficients les perfeccions ja rebudes sinó que les hem de disposar lliurement. Ara bé, quan la nostra llibertat es posa a treballar aquest pou de perfeccions que hi ha en nosaltres, llavors neixen els “hàbits de conducta”.

No hi ha més camí per a créixer que intentar lliurement fer-nos de mica en mica amb nosaltres mateixos. Els hàbits són molt importants en el nostre creixement humà, ja que signifiquen justament el perfeccionament que ens cal assolir, perquè la nostra naturalesa no quedi permanentment inacabada. Aquest desig d’aprofundir en nosaltres i donar prioritat a la nostra vida interior es contraria a la concepció de la llibertat, avui molt estesa, segons la qual som més lliures com menys coses decidim. Així sembla que ser lliure equival a no estar compromès amb res ni amb ningú.

Com si la llibertat fossin cèntims; si no la “gastes” en res llavors és que en tens molta. Però no és així, perquè la llibertat no és una “cosa” que tinc, sinó una manera de fer el que faig. Més que un fi, la llibertat és un mitjà. De fet, la llibertat, si no la fem servir, és com si no en tinguéssim. En tot cas, és com en un joc de cartes. El fi es guanyar (o perdre) el joc. Però si un no es descarta, no guanya ni perd, perquè senzillament no està jugant. Acaba la partida i encara no ha començat a jugar. No podem confondre les coses “naturals”, com els arbres que estan sempre arran del camí, muts espectadors de la nostra vida, i les conquestes de la nostra “llibertat” que són fruit de la unió de molts esforços, com la cultura, la pau o la democràcia, per exemple.

Un arbre està sempre allí, no he de fer res ni hem de demanar res perquè ell segueixi estant allí. Serà una herència fàcil de transmetre a les properes generacions. De fet, la seva existència és bastant aliena a la meva. Però la cultura, la pau, la convivència, el progrés, el respecte als drets humans són conquestes de la nostra llibertat que només poden mantenir-se si perseverem en l’esforç de fer-les possibles.

Si usem bé la llibertat serem pacífics, però també podem usar-la malament i matar-nos uns als altres. Viure en pau és meravellós, però podem destruir la pau amb els comportaments agressius. Tots volem transmetre una societat en què es respectin els drets de tothom, però si no ens esforcem lliurement en mantenir aquesta societat, podem perdre-la. No la podrem transmetre a les futures generacions com si fos un arbre, perquè no és un fet de natura sinó un bé cultural, un fet de llibertat. És a dir, la llibertat no es pot quedar com si fos neutral, com si fos un arbre, a l’hora d’escollir què vol.

Perquè en ella mateixa no és cap fi, és només una manera de fer el que fem. La llibertat es defineix i pren fesomia pels fins que vol aconseguir. Podem fer la prova: si a un jove li preguntes perquè vol ser lliure, més o menys et contestarà que vol ser lliure “perquè així pot fer el que vol”. El problema començarà quan li preguntis “Bé, però què vols fer?”, i el seu silenci serà el senyal de no haver-hi pensat mai.

Mai com ara hi ha llibertat i mai com ara el drama és saber què en fem de la llibertat, perquè la volem. Doncs bé, una de les maneres més sublims i dinàmiques d’usar la llibertat és fer-la servir per acabar-nos del tot. És una empresa engrescadora que augmentarà la nostra riquesa interior i ens farà capaços de viure “per dins” i no solament “per fóra” els hàbits, que són el resultat de la llibertat quan aquesta perfecciona la nostra conducta. Són disposicions que neixen de la llibertat i modifiquen un xic el nostre “natural”. Aquestes disposicions són estables i ens porten a fer el bé amb naturalitat i promptitud, i a trobar goig interior en emprendre les accions. Gràcies a l’esforç que genera hàbits estables de conducta, tenim la possibilitat de canviar-nos, d’entendre’ns nosaltres mateixos com una empresa que cal anar construint correctament mica en mica i són la manera més fecunda d’usar la llibertat que tenim. Això sí, ens cal un projecte. Perquè, de fet, si no hi ha fita vers on caminar, no podem fer camí; si no existeix projecte personal per assolir, tampoc hi ha construcció o acabament de nosaltres mateixos. I és que fins ara només hem afirmat que els hàbits són disposicions estables de la nostra naturalesa, però encara no havíem dit que la llibertat pot disposar-se bé o malament respecte del seu fi.

Per això, els hàbits poden ser bons (i aleshores els anomenem “virtuts”) o dolents (i els diem “vicis”) respecte del fi darrer de la persona. Déu té aquest “projecte d’home”. De fet, els creients sabem que només Ell el pot tenir, ja que n’és el seu Creador. Aquest fi darrer de la persona que ens cal assolir lliurament ens l’ha manifestat en Jesús, el seu Fill. Per això, no és veritat que la moral cristiana sigui un cúmul de negacions o prohibicions totalment arbitràries, ans al contrari, vol inspirar en nosaltres el desig de la virtut, segons el model de Jesucrist.






15/05/2014 09:03:00