Hola, em dic Joan Martínez, i et dono la benvinguda a aquest espai virtual
que espero no et defraudi.

Soc mossèn catòlic, i faig de filòsof, i a estones, de poeta.
Però ja des d'ara m'agradaria ser el teu amic.

Dionís Areopagita, un platònic cristià

Els límits del nostre coneixement


En un col·loqui mantingut a Constantinoble l'any 533 sobre la correcta interpretació dels dogmes cristològics, un grup de monofisites havia adduït un conjunt d'escrits atribuïts a Dionís Aeropagita, un dels pocs convertits per sant Pau quan aquest va estar a Atenes. Tot i que els partidaris de l'ortodòxia de Calcedònia van qüestionar llavors la seva autoritat, la veritat és que a poc a poc els seus escrits van suscitar gran interès, especialment pel fet de la seva atribució directa a un suposat deixeble de sant Pau. El seu estil peculiar, artificiós, però de gran força suggestiva va contribuir a reforçar aquesta valoració. Màxim el confessor va afirmar la seva autoritat i a partir de llavors no només els monofisites, sinó també els cristians ho considerarien una autoritat doctrinal pròpia. Quan van arribar a la cort Carolíngia les seves primeres traduccions llatines va créixer la seva influència de tal manera que es van multiplicar les introduccions i comentaris a les seves obres; la seva influència va ser tal que els grans escolàstics de l'edat mitjana es van trobar sota el cercle d'influència del seu pensament: Sant Albert el Gran va publicar un comentari sobre la seva obra Teologia mística i Sant Tomàs, una obra sobre els Noms divins de Dionís.
 
Els escrits de Dionís van influir a modificar la discussió nominalista sobre natures i persones, per passar al debat sobre els condicionants de la revelació i els límits del nostre coneixement. Dionís es mou dins de les tesis del neoplatonisme tardà i presenta el cristianisme com un sistema global d'interpretació de tota la realitat. Déu, que es troba més enllà de la intel·ligència i de l'ésser, és un Principi primordial únic que pot concebre tant com el Déu creador de la Bíblia com l'U transcendent del neoplatonisme. L'actitud mental característica que correspon a aquesta absoluta transcendència del primer Principi és la renúncia a la pretensió de voler conèixer Déu i el reconeixement de la fe com total dependència d'Ell, actituds que manifesten la impossibilitat de veure Déu i que són presents tant en el Llibre de l'Èxode com a La República de Plató. Dionís pretén un coneixement que estigui per sobre de les possibilitats ordinàries de la raó; un saber que, sota la guia de les Escriptures, ens revelin la suprema divinitat. En aquest estrany saber de la teologia negativa, les negacions es converteixen, paradoxalment, en afirmacions sobre l'ésser de Déu, de manera que en les coses divines les negacions són la veritat, mentre que les afirmacions són inadequades.
 
El Primer Principi, infinit i il·limitat, no pot ser determinat en cap imatge o concepte, ja que el principi de tots els éssers no pot ser conegut com un ésser determinat, sinó que únicament pot ser reconegut com l'Incognoscible. Qualsevol altre coneixement és hipotètic, ja que està postulant a Aquell que, encara que no sigui conegut, és l'última raó de l'ésser i la condició de tot el conegut. L'única manera d'arribar a Déu consisteix en l'acollida existencial del seu misteri i no en la seva representació objectiva. Tot i aquesta absoluta transcendència, Dionís afirma també la presència immanent de l'Infinit en el finit com a causa universal de tot ésser i de tot bé. Déu, causa única i total de tot, és present a l'interior de totes les criatures a qui sustenta. Encara que a Déu no li pot definir cap concepte, se li poden atribuir tots els conceptes i noms del cosmos, ja que Ell és el Principi de la realitat i la veritat de tot l'univers. Dionís fa seva la interpretació neoplatònica de Plotí segons la qual el cosmos es constitueix en un moviment de sortida des de la sobreabundància de l'U fins a la multiplicitat ordenada i descendent.
 
La diferència més radical entre el platonisme i la tradició bíblica consisteix, bàsicament, que en la tradició cristiana no es dóna una emanació o efusió natural del món, sinó que la creació és efecte lliure del Déu Creador. Dionís, per explicar la creació, recorre abundantment a les imatges de la difusió de la llum del sol, de la calor, o del foc que immediatament suggereixen l'emanació per mera efusió de sobreabundància de l'U, però al mateix temps, és molt conscient de les dificultats que planteja encaixar la idea bíblica de Déu amb l'U impersonal de Plotí. Quan parla del poder de Déu, que regeix totes les coses i de l'amor totpoderós de la bondat divina, ens trobem clarament davant el Déu bíblic i no davant l'Un neoplatònic, ja que, en darrer terme, la seva concepció teofànica del cosmos implica la creació. Dionís pensa que Déu es manifesta creant de manera que, encara que la seva filosofia es mogui en l'àmbit de la difusió del bé, això no passa per necessitat de naturalesa sinó per voluntat divina. Mentre els neoplatònics pensaven que les hipòstasis derivades de l'U eren de nivells inferiors a l'Un, Dionís, conscient de la seva fe, manté la total igualtat i dignitat de les tres hipòstasis divines.
 
Una altra gran diferència entre els neoplatònics i Dionís és que mentre en el platonisme es dóna una gradació ontològica des de les hipòstasis superiors que comuniquen l'ésser fins a les realitats que el reben, en Dionís, tots els éssers són creats immediatament per Déu. La dependència és només intencional en l'ordre de la il·luminació o de la santificació i no en el de l'existència. Déu, en si mateix, és estrictament inefable, però pot ser conegut a través de les jerarquies que reflecteixen la seva bondat en graus diversos. Per a això, cal anar més enllà de qualsevol coneixement de les coses concretes, amb el triple exercici lògic que després es farà clàssic en la filosofia posterior: la negació, l'eminència i la causalitat. La negació perquè Déu no és res del que coneixem físicament; l'eminència perquè Déu és més que tot el que coneixem; la causalitat perquè Déu és causa de tot el que coneixem. Amb aquest triple exercici no arribarem més que fins a un saber en el no saber. Dionís opina que el millor camí per al coneixement de Déu és el camí de la fe i l'amor, que va més enllà de tot coneixement per imatges i conceptes. Els seus escrits no pretenen comunicar una doctrina sinó constituir-se en un manual d'iniciació que ens obri a l'acció de la divinitat perquè, purificant la ment de tot el que és finit, i a través de la il·luminació de la Revelació divina, puguem assumir la perfecció.






01/06/2017 07:32:00