Hola, em dic Joan Martínez, i et dono la benvinguda a aquest espai virtual
que espero no et defraudi.

Soc mossèn catòlic, i faig de filòsof, i a estones, de poeta.
Però ja des d'ara m'agradaria ser el teu amic.

Deutes i deutors

Un deute impagable


En el Sermó de la Muntanya, el primer i el més ampli dels discursos de Jesús a l'Evangeli de Mateu (Mt 5-7), el passatge central tracta de les tres formes clàssiques de la devoció jueva: almoina, oració i dejuni (6,1-18). Al cor de l'ensenyament sobre la pregària, és a dir, en la posició absolutament més central de tot el discurs, es troba l'oració del Parenostre (6,9-13). La centralitat reservada a l'oració ensenyada per Jesús als deixebles i a les multituds demostra que constitueix un do preciós, una gemma inestimable encastada en el seu ensenyament.

La relació del cristià amb el Pare, en efecte, està a la base de tot el seu ésser i de tot el seu actuar. L'oració s'articula en set peticions (set és el nombre de la totalitat i de la perfecció): les tres primeres es refereixen primàriament a la iniciativa de Déu, posada en relleu pels adjectius possessius referits a la segona persona (el teu nom, el teu regne, la teva voluntat, 6,9-11); les quatre últimes són peticions inherents a les fonamentals necessitats humanes, formulades utilitzant els possessius referits a la primera persona (doneu-nos el nostre pa, perdona els nostres deutes, no ens deixis, més lliura ens).

La cinquena petició es configura com a sol·licitud de perdó. Parlant de «deutes» i de «deutors» Mateu fa servir un llenguatge jurídic-comercial: «els deutes», en efecte, indiquen abans de res les que, en diners, eren restituïdes per no incórrer en una penalització ulterior. Per compensar els consegüents desequilibris socials, la legislació de l'any sabàtic ordenava que els esclaus fossin alliberats, disposició que es referia, precisament, a les persones convertides en esclaves perquè no estaven en condicions de pagar els propis deutes (cf. Ex 21,2- 6; Dt 15,1-11). En el paral·lel, Lluc fa servir l'expressió «perdona els nostres pecats» pretenent precisar teològicament la petició: així que «deutes» pel que fa a Déu, són «pecats». Les dues versions són, per tant, convergents, i en la recitació del Parenostre, el cristià fa servir sense dificultat el terme «deutes» pensant en el de «pecats».

No hauria, però, de escapar-se'l peculiar valor del terme usat per Mateu, perquè constitueix una referència a la paràbola del rei bo i del servent despietat (Mt 18,21-35), una paràbola present només en Mateu i en la qual es repeteix per segona i última vegada el terme «deutes». És a partir d'aquesta paràbola com s'entén la petició continguda en el Parenostre de perdonar els nostres deutes.

1. La paràbola del rei bo i del servent despietat. La paràbola (Mt 18,21-35) s'inicia per un diàleg entre Pere i Jesús pel que fa a la reconciliació entre els deixebles: «Senyor, quantes vegades hauré de perdonar les ofenses que em faci el meu germà? Set vegades?». La pregunta sembla pressuposar una praxi de reconciliació interna a la comunitat cristiana de la qual han de ser aclarits alguns criteris. El punt de partida de Pere és certament generós: «Set vegades?». La resposta de Jesús és, però, compromesa: no s'han de fer càlculs. El deixeble ha d'assumir un estil de vida conseqüent amb la dinàmica del Regne dels Cels, en què la misericòrdia no té límits i produeix un perdó sense mesura i són reserves.

La vertiginosa perspectiva oberta per Jesús és il·lustrada pel relat parabòlic en què l'element d'efecte està constituït per un deute immens que no es pot saldar, acumulada per un servent que fa al senyor. Tres escenes se succeeixen, de les quals les dues primeres són simètriques però oposades. En primer lloc, es descriu l'acció del senyor que condona (v.23- 27), després la del servent que castiga (v.28-30), la tercera posa en relació les dues maneres d'actuar (v.31-34) i té el seu vèrtex en les últimes paraules que el Senyor pronuncia: «¿No t'havies de compadir del teu company, de la mateixa manera que jo m'havia compadit de tu?» (v.33).

El contrast és ampliat per algunes diferències: la condició social entre el senyor i el servent en la primera escena i la paritària entre servent i amb-servent en la segona, el deute enorme a la primera i la irrisòria en la segona, el paper que juga el servent primer deutor insolvent i després creditor despietat. La finalitat és suscitar la idea de la immensitat incommensurable en la qual s'estén el perdó de Déu, sobretot si es compara amb la limitada i una mica mesquina realitat humana.

a) Un deute impagable

En un primer moment, el senyor imposa al servent pagar el propi deute: es tracta de deu mil milions, una suma desproporcionada si es pensa només que la renda anual del regne d'Herodes era de nou-cents talents i els ingressos dels impostos de Galilea i de Perea no superaven els dos-cents talents. El relat tracta de posar en evidència que en cap cas un deute semblant pot ser pagada per un servent la súplica desesperada («postrat en terra») resulta tan commovedora com irreal: «Tingues paciència amb mi, que t'ho pagaré» (v. 26). Cap dilació seria suficient per saldar un deute semblant! La veritat és que no pot alliberar-se d'ella de cap manera. La solució inesperada ve (un cop més!) De la «compassió» (v.27) que mou a actuar del senyor. A una primera ordre de vendre-ho a «ell, la seva dona i els seus fills i tot el que tenia» i així saldar el deute, el segueix, en canvi, la sorprenent decisió de deixar-ho anar amb el deute completament condonat.

La remissió d'un deute tan gran hauria de traduir-se en una certa actitud d'agraïment i de misericòrdia per part del que es beneficia d'ella, sobretot si el deutor és un servent, és a dir, un del que es coneix bé la seva condició de pobresa i de necessitat per haver-la experimentat en primera persona, i més encara per un deute bastant petit si la comparem amb la que li ha estat tot just condonat. Però això no passa: «En sortir» (V.28) el servent es troba amb un company deutor, al seu torn, d'uns quants diners. Per a un servent uns quants diners corresponen, aproximadament, a poc més de la paga de tres mesos de treball, una xifra no del tot indiferent si es refereix a criteris de justícia commutativa entre companys.

Però la introducció de la paràbola obliga a una altra confrontació. «Un rei que va voler demanar comptes als seus subordinats» (v. 23): La taula de valoració no és horitzontal, entre iguals, sinó vertical tractant-se d'un rei i un servent. Quan un rei condona un deute immens a un servent, què s'hauria d'esperar d'aquest? Un ulterior detall ha d'atreure l'atenció: «Tot just començava, li va ser presentat un que li devia deu mil milions» (v. 24): l'audiència del servent es desenvolupa al començament de l'activitat judicial del rei, el que suposa que aquesta activitat prossegueix també després. A més, no sabem qui són els que «li van presentar» a servent deutor, però segurament és el seu actuar el que condueix al servent a haver de regular els comptes davant el rei-jutge. No és el senyor el que ha cridat directament al servent, ell li demana comptes perquè uns altres li han parlat d'ell. Una vegada que veu condonat el deute, el servent hauria de ser almenys més atent i prudent: la regulació dels comptes que el rei compleix es mou, en efecte, sobre les relacions que els «servents» fan entre ells.






01/09/2016 09:00:00