Hola, em dic Joan Martínez, i et dono la benvinguda a aquest espai virtual
que espero no et defraudi.

Soc mossèn catòlic, i faig de filòsof, i a estones, de poeta.
Però ja des d'ara m'agradaria ser el teu amic.

De la Apologètica a la Patrística

Història de la filosofia cristiana


Cronològicament han de distingir en l'evolució de la filosofia cristiana dues grans èpoques: la patrística o filosofia dels Pares de l'Església, que s'estén des del segle I fins al segle V i l'escolàstica o filosofia de les escoles cristianes.

A excepció de sant Agustí la patrística no constitueix una filosofia sistemàticament elaborada. La missió dels Pares va ser la d'establir la vida religiosa de la cristiandat de manera que, encara que la seva missió no va ser filosòfica, els urgia verificar la traducció filosòfica de la creença cristiana i la integració de la filosofia grega en la nova doctrina cristiana. La patrística va ser la conjunció de la filosofia grega amb la Revelació cristiana. Més que maduració interna de l'hel·lenisme va ser una transformació de la filosofia grega, el primer resultat va ser l'ampliació del panorama filosòfic al domini del fet d'existir com a tal.

La fe cristiana, en la seva evolució patrística, va projectar la seva llum sobre l'àmbit filosòfic i els filòsofs van descobrir nous aspectes en els problemes que havien de ser resolts amb la raó. Durant aquest període s'encunyen les principals nocions filosòficament originals que nodreixen la filosofia cristiana. Sota el nom d'apologetes s'agrupen una sèrie d'escriptors dels segles II i III que van escriure diverses apologies del cristianisme, suscitades per les acusacions de què eren objecte els cristians.

Des de la filosofia pagana Luciano de Samòsata, Cels, i Frontó impugnaven el cristianisme igual que els emperadors romans Adrià, Marc Aureli, Còmode, i Septimí persegueixen als cristians. Entre els apologistes grecs trobem a Quadrato, Arístides, Aristó de Pella, sant Justí, Tacià de Síria, Hermias, Milcíades, sant Apol·linar, sant Atenàgores, sant Teòfil d'Antioquia, sant Melitó, sant Ireneu i Hipòlit; i entre els apologistes llatins cal nomenar Minuci Fèlix, Tertulià, sant Cebrià, Arnobi i Lactanci.

En tot aquest llarg període patrístic ens trobem amb una actitud ambivalent: d'una banda la necessitat de defensar la fe davant de les acusacions de la intel·lectualitat pagana, però d'altra banda, la desconfiança davant les forces de la raó, ja que el creient està en possessió d'un coneixement molt superior al que pugui posseir qualsevol gnosi filosòfica. Molts dels apologetes eren filòsofs però, respecte a la filosofia vigent, adopten una actitud negativa.

El cristianisme és l'única filosofia veritable i l'autèntica gnosi, de manera que la filosofia es convertirà aviat en apologètica, és a dir, en defensa racional de la fe cristiana.






12/01/2017 09:00:00