Hola, em dic Joan Martínez, i et dono la benvinguda a aquest espai virtual
que espero no et defraudi.

Soc mossèn catòlic, i faig de filòsof, i a estones, de poeta.
Però ja des d'ara m'agradaria ser el teu amic.

Crida al matrimoni

Sant Joan Pau II ens descobreix la vocació al matrimoni com una veritable crida a viure l'espiritualitat conjugal


El matrimoni cristià constitueix una veritable vocació. El concili Vaticà II ha insistit, i amb raó, en el fet que l'Església no era únicament l'Església jeràrquica, ja que sovint el poble cristià es trobava desproveït d'una espiritualitat adaptada a les seves necessitats i sovint es veien obligats a alimentar-se d'una espiritualitat per a solters.

Pel que sembla l'Església ha tingut dificultats durant segles per reconèixer en el matrimoni una autèntica vocació cristiana, en el ple sentit de l'expressió, susceptible de conduir al qui responen a ella a una veritable santedat laica. Les dues vies -matrimoni o virginitat- tenen capacitat per a conduir a la santedat per poc que corresponguin a la crida escoltada al cor de la persona.

«El matrimoni correspon a la vocació dels cristians únicament quan reflecteix l'amor que Crist-Espòs lliura a l'Església, la seva Esposa, i amb el qual l'Església (a semblança de la dona) tracta de correspondre a Crist». Així parlava Joan Pau II quan ens preguntava: Qui no vol ser feliç en casar-se? Es pot buscar en el matrimoni sentir-se satisfet, a l'apaivagament de les pròpies necessitats sexuals -actitud més aviat masculina-, igual que es pot buscar en el matrimoni satisfaccions de tots els ordres, inclosa la d'un estatus social, la de la ruptura d'una solitud afectiva excessivament pesada de portar.

Tots tenim una tendència com instintiva a desconfiar de la persona que ens fa l'efecte -sense que s'adoni d'això amb claredat la majoria de les vegades- que ens vol per a ella més que per a nosaltres, i és que és una gran veritat que a tota persona li repugna enormement sentir-se utilitzada. No veure en l'altre res més que un mitjà de satisfer les nostres expectatives és una ambigüitat a la qual està sotmès tot amor: busquem el bé de l'altre o és la nostra pròpia satisfacció el que busquem a través d'ell? Què és el que busquem veritablement? Volem l'altre per ell mateix en primer lloc o no el volem res més que com un mitjà de realització del que nosaltres concebem com un ideal de vida, és a dir, en relació amb nosaltres mateixos i al que esperem?

En això es poden barrejar fins i tot motivacions espirituals: podem veure l'altre com un mitjà que ens faci créixer en el pla de la nostra vida de fe. Si ens centrem en el que el matrimoni ens pot aportar, el risc que ens aguaita és, al capdavall -d'una manera subtil-, encara que real, reduir l'altre a nosaltres mateixos i considerar únicament a l’altre en la mesura que ens aporta alguna cosa.

Es tracta simplement d'una qüestió relacionada amb l'orientació fonamental de la voluntat. Què és el que busco en primer lloc? A mi mateix i la satisfacció de les meves expectatives, o el bé objectiu de l'altre, per ell mateix? El matrimoni és sobretot una manera amb què l'home i la dona disposen per a realitzar la seva vocació com a persones gràcies al mutu lliurament d'ells mateixos. No és l'única. La consagració a Déu en la vida religiosa és una altra via possible per al lliurament d'un mateix.

El matrimoni així concebut i estimat ens aportarà, sense cap mena de dubte, tot un conjunt de satisfaccions -encara que també, probablement, un bon lot de patiments-, però llavors aquestes satisfaccions ja no seran estimades i buscades, en primer lloc, per a nosaltres mateixos. Les rebrem com una modalitat de superabundància del lliurament fonamental que hem consentit fer de nosaltres mateixos en favor de l'altre. I aquí trobarem la veritable felicitat, la realització plena i com cal de nosaltres mateixos mitjançant l'ofrena del nostre ésser a l'altre.

S'ha afirmat i sostingut de vegades que el matrimoni no era veritablement una vocació, en la mesura que tota persona està feta naturalment per al matrimoni. És incontestable que tant l'home com la dona estan fets naturalment per al matrimoni. Tota la nostra naturalesa psicosomàtica ho testifica. No obstant i això, el matrimoni pot ser també, des de la perspectiva cristiana, la resposta a una autèntica vocació, a una crida especial de Déu.

No és que Déu hagi seleccionat sobiranament per a cada un i cadascuna de nosaltres des de tota l'eternitat a un elegit o elegida, i tota la nostra tasca consistiria a descobrir de qui es tracta. Semblant visió del matrimoni és perillosa i pot conduir a derives. El matrimoni seria una espècie de loteria. Déu ve així a ratificar aquesta elecció que hem fet nosaltres mateixos -la qual cosa no impedeix concebre així el matrimoni com la resposta a una crida de Déu a lliurar-nos d'aquesta manera sobre la base d'una consciència que Déu ens dirigeix en aquesta vocació.

En aquest cas, el matrimoni es pot constituir en autèntica vocació cristiana i comporta a partir d'aquí unes terribles exigències intrínseques. Hem de pensar que aquest amor és total i que arriba fins i tot a l'ofrena total de si mateix a la creu. Si el nostre amor s'ha de configurar amb el de Crist per la seva Església, es tracta, doncs, d'un amor que està cridat a anar fins a l'absolut del lliurament, que pot ser l'absolut del sacrifici.

Si el matrimoni pot ser, en certes condicions absolutes d'auto lliurament, una vocació pels cristians, llavors està clar que serà a partir d'aquesta resposta fonamental a la crida de Déu com caldrà pensar i construir tota la vida dels esposos. Si els esposos consideren el seu matrimoni com la resposta a una vocació cristiana, és des d'aquí des d'on s'han d'enfocar, mesurar i ordenar totes les altres dimensions de la seva vida.






09/04/2015 09:00:00