Hola, em dic Joan Martínez, i et dono la benvinguda a aquest espai virtual
que espero no et defraudi.

Soc mossèn catòlic, i faig de filòsof, i a estones, de poeta.
Però ja des d'ara m'agradaria ser el teu amic.

Comentaris Evangelics: Quan la gent s'empenya

Quan la gent s'empenya


QUAN LA GENT S'EMPENYA

Jairo, un home important, cap de la sinagoga, havia suplicat a Jesús que hi anés a curar la seva filla única que s'estava morint. "Mentre anava, la gent li ofegava" (Lc 8, 40) La gent que s'apinyava li havia estat esperant i havia "rebut a Jesús amb alegria" "La gent empenyia a Jesús" i se li acosta una dona -de la qual desconeixem el nom-. S'apropa "per darrere", desanimada, ja que "s'havia gastat tot" a curar-se d'unes hemorràgies que patia des de feia dotze anys.

Imaginem la situació d'aquesta dona, de metge en metge ... Ningú havia aconseguit guarir-la i ja no tenia res a perdre. Aquesta podia ser la seva última oportunitat. M'agrada imaginar amb què lluita interior hauria pres aquesta decisió. Potser en aquest últim intent podia perdre la poca esperança que el seu cor guardava dins seu. Però no tenia res a perdre! Per això tria el més absolut anonimat. A ningú li importava la seva lluita. Així que "es va acostar per darrere i li tocà la borla del seu mantell" La dona queda consternada i atordida quan "al punt, se li va parar el flux de sang". Per fi, i més aviat en contra del que sentia el seu cor la nit abans, deixa de sagnar el seu cos i també la seva ànima.

A alguns cristians els pot semblar poca esperança tocar a Jesús quan res has de perdre, com si es tractés d'una "esperança sense mèrit". Però sembla que Jesús no pensa així. Ell sap que quan tot suport humà desapareix té especial importància "on poses el teu cor", en qui diposites el teu ser, perquè "aquí tens el teu cor". I això va ser el que va fer aquella dona en tocar a Jesús.

La veiem totalment fora de l'embolic que ara comença a produir-se. Jesús pregunta "Qui m'ha tocat?" i tots -fins i tot Pere- responen com haguéssim fet qualsevol de nosaltres: "Mestre, la gent t'estrenyen i t'oprimeixen." Però aquesta no era la qüestió. Per a la samaritana no va ser tan important que "la gent" estrenyessin Jesús. Tampoc que no se sabés qui li tocava. Aquesta és una qüestió secundària per a qui, per primera vegada, deixa de dessagnar a la vida.

El Senyor percep aquesta doble consideració del mateix fet, però el seu interès en saber "qui" li ha tocat (45) és diferent del que pressuposen els deixebles que "s'estranyen de la pregunta". On ells veuen "gent" que "s'atapeeix" ell busca a "algú". La mirada de Jesús és tan diferent de la de la gent que fins la dona es veu "descoberta" per ella. El seu anonimat no preocupava Jesús sinó reconèixer qui havia estat capaç d'aconseguir la força que havia "sentit" sortir d'Ell.

La dona es va acostar a Jesús amb poca esperança en la seva curació, però va ser suficient per a "arrencar" de Jesús un miracle que tampoc Ell havia previst. Jesús sent que ha brollat d'ell una curació que la dona aconsegueix amb l'únic que es va atrevir a fer: tocar a Jesús. Tocar Jesús cura. Tocar a la gent no. Jesús espera que simplement li facis un toc, encara que sigui per darrere i amb l'últim sospir de la teva esperança gastada, perquè només llavors, la seva força arribarà fins a tu.

La dona se sent "descoberta" i "es va acostar tremolosa". Tots dos es miren com si per uns instants hagués desaparegut la gent. Només importa que ressonin en les seves oïdes les paraules de Jesús: "Filla, la teva fe t'ha salvat, vés en pau". Perquè ara tot estava en pau. La força de Jesús està reservada per als que li toquen amb fe, en silenci i d'amagat. I el seu goig és descobrir el rostre alegre i agraït de qui s'atreveix a un últim moviment més enllà de tota esperança humana.

Però ara començava un soroll encara més ensordidor.

"Encara estava parlant" (49) quan arriba un de casa del cap de sinagoga. Suposem que és un home important que li etziba a Jairo: "Escolta, no molestis ja al mestre: la teva filla ha mort". Quina manera de comunicar la mort de la seva filla! Però ara -en contrast amb tanta recerca de culpables de curacions inesperades- el "millor és no molestar" el Mestre. Aquesta és la contradicció de la "gent" que envolta Jesús sense veure-li. Són tan cecs que s'estranyen que Jesús distingeixi i busqui a "algú" enmig de l'enrenou, però també que pugui "molestar" el dolor d'un pare davant la mort de la seva filla. Estic segur que aquell capdavanter sense-nom, davant aquella notícia, estava a punt de perdre tota esperança en aquesta gent.

Jesús, "que ho va sentir", li va dir: "No tinguis por; només tingues fe i se salvarà."

Jesús et veu, tot i les empentes de la gent i et sent malgrat les insistències de molts perquè callis. Paraules, només paraules -diràs-. Però escolta Jesús: "Prou que tinguis fe".
És cert que com en el nostre entorn, la gent que un dia "estrenyia" Jesús ara "es riuen d'ell" (53) "perquè sabien que era morta (la seva filla)" És clar. Això és el que és evident. Per això no ens cal més que ulls i orelles. Però per descobrir el cor de la dona que patia  o el dol del cap sense-nom necessitem fe més enllà del soroll i les empentes de la gent.
"Només cal que tinguis fe" i "la nena va recuperar la vida".

Digues-me ara que queda del realisme dels endevins que creuen veure, dels que empenyen sense escoltar, de tots els cecs a l'amor. Tant de bo que et sigui suficient la fe per tocar a Jesús! La importància d'aquests dos miracles, entrellaçats, que van deixar una forta empremta en la catequesi primitiva, és molt gran. El de l'hemorroïsa, que es cura instantàniament per tocar l'orla del mantell de Crist gairebé per sorpresa, és una font inexhausta de poder sobrenatural. De Jesús "surt una virtut curativa". El de la resurrecció de la filla de Jairo, pel seu propi mandat és un Jesús que actua amb el poder exclusiu de Déu. Si el miracle en Crist sorgeix per un motiu benèfic, porta annex un valor apologètic, de rúbrica divina al seu mateix valor dogmàtic: el que Ell és, el Messies Fill de Déu.

Aquesta serà la missió dels apòstols. "Els va donar poder sobre tots els dimonis i de guarir malalties, i els va enviar a predicar el Regne de Déu i a fer curacions" (Mt 10,5-15) Aquesta missió va tenir lloc per la regió de Galilea. I no es refereix únicament als Dotze, sinó als que envia "de dos en dos". Es destaca que també els va donar poder sobre "tots els dimonis". Era aquesta una prova, en fer-ho en nom seu, de l'adveniment del regne messiànic. Per a aquesta missió reben unes quantes instruccions i se'ls advertirà d'alguns perills, especialment del "ferment dels fariseus". Però això queda per a un altre dia.
 
 






10/05/2018 09:00:00