Hola, em dic Joan Martínez, i et dono la benvinguda a aquest espai virtual
que espero no et defraudi.

Soc mossèn catòlic, i faig de filòsof, i a estones, de poeta.
Però ja des d'ara m'agradaria ser el teu amic.

Com nosaltres perdonem als nostres deutors

"com nosaltres"


2. Perdona els nostres deutes

La petició de perdó dels deutes, continguda en el Parenostre es comprèn en el marc de l'ensenyament de la paràbola. En primer lloc, una súplica «Perdoneu les nostres culpes», després una subordinada «com nosaltres les perdonem als nostres deutors». La súplica fa referència al prec del servent davant el senyor, la subordinada evoca el comportament que el servent hauria hagut de tenir amb el company deutor: el suggerit per la compassió del rei respecte a ell. Quan recita el Parenostre, el cristià assumeix, per tant, el punt de vista del rei de la paràbola, resa al «Pare del cel», que és també «el nostre», en sintonia amb el seu cor i la seva voluntat. És un «servent» al seu servei en una comunitat que té en la fraternitat seu eix constitutiu i la seva nota distintiva.

El fet que el perdó hagi de ser demanat en la pregària implica una actitud temorosa (no poruga!): Ja que el deute és enorme, el cristià sap que és un servent insolvent. És realment possible correspondre per complet a una misericòrdia tan gran? La comunitat dels creients coneix els propis límits i no els amaga: implora sabent que no pot comptar amb les pròpies forces. Sap que perdó i fraternitat són abans de res fruit de la gràcia i que es poden rebre només com a do per part d'un cor ple d'amor com el del Pare, Pare «celestial» i «el nostre». I, ja que l'oració del Parenostre és ensenyada per Crist, és per mitjà de les seves paraules com la súplica del creient puja al Pare.

De la mateixa manera que és a través d'ell com el cor misericordiós del Pare s'ha manifestat, més enllà de tota mesura, en la fusta de la creu. També és per mitjà d'ella com el perdó es dóna i mou els deixebles a reconèixer germans: «I tot prové de Déu, que ens ha reconciliat amb ell per Crist i ens ha confiat el ministeri de la reconciliació» (2Co 5,18).
 
3. Perdonem als nostres deutors.

S'han generat moltes discussions respecte a la manera d'entendre la connexió literària que el Parenostre s'estableix entre perdó de Déu i perdó entre germans. S'escampa una certa perplexitat entre els creients quan reciten: «com nosaltres (gr. Us kai) perdonem als nostres deutors». Condicionaria Jesús el fet d'actuar de Déu a l'acció de l'home? És l'amor de Déu proporcional al compromís ètic del cristià? ¿Rebem el perdó perquè som pecadors o en la mesura que no ho som? És el perdó a un "do ut des" una mena de comerç amb Déu?

La paràbola del servent del deute impagable tira per terra interpretacions semblants. El servent rep el perdó abans de trobar al company deutor, i només després, en el judici final, el senyor li demana comptes de la seva actuació. L'expressió grega «com nosaltres» (os kai) es repeteix dues vegades en la paràbola, però cadascuna amb un valor diferent. En Mt 18,33 té valor comparatiu, confrontant el perdó del servent amb el del senyor. Segons l'accepció comparativa, la petició de perdó del Parenostre pot ser entesa de dues maneres: «perdona'ns els nostres deutes de la mateixa manera i en la mateixa mesura amb la qual nosaltres les perdonem als nostres deutors».
 
No es tractaria, però, d'una correspondència quantitativa, sinó d'una declaració. La comunitat cristiana mostra no tenir una altra perspectiva sinó la del perdó, tal com Jesús ho ha ensenyat i comprès. Davant el Pare ella constata que és la mateixa regla de vida i per això no té por demanar-li el perdó. Una segona interpretació capta en el valor comparatiu de la partícula una referència al perdó escatològic: els cristians, com a bons «serfs» (syndouloi), es conformen a la perspectiva del perdó de Déu, i no del servent despietat, i per això demanen que això es tingui en compte en el judici final: «Perdoneu les nostres culpes així com nosaltres les perdonem (= les estem perdonant) als nostres deutors».

En Mt 18,35 «com nosaltres» (os kai) té, en canvi, valor consecutiu: a un perdó no donat de cor segueix la indignació del Pare celestial. En aquest cas, el cristià prega perquè el perdó immerescut que ell rep del Pare sigui font inesgotable i abundant del perdó que vessa sobre els germans: «Perdoneu les nostres culpes així que també nosaltres les perdonem als nostres deutors». Des del punt de vista literari no és possible establir amb certesa quina de les dues opcions sigui preferible. El valor comparatiu és, de totes maneres, remarcat en els versicles immediatament posteriors al Parenostre: «Que, si vosaltres perdoneu als altres les seves faltes, també us perdonarà a vosaltres el vostre Pare celestial; però si no els les perdoneu, el vostre Pare perdonarà les vostres ofenses» (Mt 6,14-15).

Potser per això és preferible donar un sentit consecutiu a la petició de perdó abans expressada en l'oració, de tal manera que es mantinguin les dues accepcions. Així es manté la dinàmica del perdó en tres temps: el perdó de Déu genera la capacitat de perdó en els creients (Mt 6,12) i el perdó que ells ofereixen als homes obre al seu perdó en el judici final de Déu (Mt 6,14- 15). El tot sembla sancionat per les dues últimes peticions que el Parenostre formula, les referides a «la temptació» i de la «alliberament del mal», una terminologia de tipus apocalíptic que porta exactament a una mirada escatològica. En conclusió, el fet que el perdó dels pecats i aquell referit als germans siguin objecte de l'oració que Jesús ensenya, mostra que l'oració és l'àmbit en el qual es demana i es comprèn, però no s'esgota en ella. Es converteix en responsabilitat per als deixebles, cridats a construir una fraternitat en la qual la misericòrdia de Déu quotidianament es tradueix i es conjuga.
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 






16/09/2016 09:00:00