Hola, em dic Joan Martínez, i et dono la benvinguda a aquest espai virtual
que espero no et defraudi.

Soc mossèn catòlic, i faig de filòsof, i a estones, de poeta.
Però ja des d'ara m'agradaria ser el teu amic.

Aprendre a estimar

La caritat és la virtut que ens permet estimar en llibertat superant les nostres manies i fòbies.


La voluntat de l'home està malalta i amb prou feines és lliure. Té un amor fràgil i desviat. Si la caritat no sana la seva ànima el seu amor no pot ser capaç d'estimar Déu i el proïsme plenament.

I no és únicament els diners el nostre ídol preferit. Podem adorar altres ídols com les pròpies idees, l'afany de domini, de poder, d'independència o de plaer. El cristià necessita purificar la seva voluntat de tots aquests lligams.

Les passions més comunes són la joia del bé present, l'esperança del bé absent, el dolor del mal present i el temor del mal imminent. Però cap classe de béns ha de tenir presoner el nostre cor. Tenir el cor lliure implica renunciar a qualsevol afecció que no sigui Déu.

Podem tenir amor desordenat a coses dolentes com robar o mentir, a coses indiferents, com el ficar-se en tot o en res, però també a coses bones, com estudiar, pregar molt o acabar un treball. La caritat és la força que ordena la nostra voluntat, alliberant-la de tota inclinació desordenada.

Ens posem malalts quan la nostra voluntat es deixa esclavitzar pel goig, l'esperança, el dolor o la por de les criatures per molt nobles que siguin. En aquest esforç podem col·laborar descobrint les nostres propis afeccions, ja que, sovint, romanen encobertes. Si no ens molestem en descobrir-les no podrem arrencar-les. No ens ha d'ésser difícil aquesta tasca de localitzar les nostres afeccions.

N'hi hauria prou amb unes preguntes bàsiques contestades sincerament. "En què et gaudeixes i alegres? Què et produeix més dolor i temor?" Normalment pensem molt en l'objecte de la nostre afecció, com la salut o els diners i en parlem sovint d'això amb moltes persones. "De l'abundància del cor parla la boca" (Mt 12,34).

Normalment un es preocupa per aquelles coses a les quals està aferrat. Hauríem de procurar sempre una despossessió afectiva, i de vegades, efectiva d'allò que posseïm. Pot ser molt convenient viure amb sobrietat i valorar la llibertat que ens ofereix la pobresa espiritual i real.

Les manies, fòbies i filies no són més que ídols ridículs que, quan descobrim el que realment són, s'enfonsen i desapareixen. Si una persona sent una gran inclinació a l'ordre i es passa tot el dia posant cada cosa al seu lloc, es posa nerviosa i fa a tothom la vida impossible. Aquesta persona no aconseguirà tenir el cor en pau fins que no enderroqui del seu cor l'ídol del ordre. Hauria de veure l'estupidesa de la seva mania a la llum de la fe i comprendre que l'ordre és un valor que ha d'integrar-se en altres valors com la pau o l'alegria de la família.

Aquesta persona pot considerar-se curada quan, en valorar el que fins llavors no havia tingut en compte, es rigui de les seves manies i desvalori el seu idolatrat ordre. Molts aferraments persisteixen en nosaltres perquè els combatem a cops de voluntat i no a la llum de la fe que té una gran força per desfer tots aquets enrenous.

Un home aferrat a triomfar en el món i sobresortir és fàcil que busqui les riqueses o, si no les aconsegueix, es doni a la beguda. Però, en qualsevol cas, fins que no descobreixi que l'arrel del seu mal està en el desig d'èxit no aconseguirà res. El gran bé que aconseguim en la lluita contra els nostres lligams i esclavituds és que guanyem la llibertat interior dels fills de Déu.






04/09/2014 09:00:00