Hola, em dic Joan Martínez, i et dono la benvinguda a aquest espai virtual
que espero no et defraudi.

Soc mossèn catòlic, i faig de filòsof, i a estones, de poeta.
Però ja des d'ara m'agradaria ser el teu amic.

Amb els ulls de Déu

La fe és un do que inclou poder creure, voler creure i saber creure i també la gràcia de Déu.


La fe és la virtut més radical, la mare de les altres, perquè és la que més directament ens permet defugir de tot naturalisme i establir-nos amb normalitat en aquell nivell en el qual Déu desitja que visquin els seus fills: el nivell gratuït i sobrenatural de la filiació divina. L’acte de fe és la culminació d’un procés interior anomenat “conversió” o també “justificació”. Aquest camí l’han de fer tots, tant els que varen rebre el baptisme de petits i han crescut en el sí d'una família cristiana com aquells que són batejats en edat adulta.

Tot ésser humà necessita d’una primera conversió que ens disposa per a ser introduïts en l’amistat amb Déu, o estat de “gràcia”. Després, no obstant i això, haurem de realitzar successives i noves conversions constants en la nostra nova vida de creients. En l’origen de l’acte de fe intervenen diversos factors per part de Déu i per part de l’home: l’enteniment i la voluntat i tota la persona, la Revelació, la gràcia i l’amor de Déu.

Sovint aquests factors s’entenen malament i d’ací provenen molts malentesos sobre la fe i les virtuts. Si estructuréssim aquests actes que constitueixen l’acte de fe podríem destacar quatre moments: el judici de “credibilitat” (“és raonable creure”, “puc creure”); el judici de “credenditat” (“he de creure”, “cal creure”); la decisió de la voluntat (“vull creure”) i finalment l’assentiment de l’enteniment (“crec”). Això no funciona com quatre actes mecànics ni tampoc reflexes, sinó que és una anàlisi per entendre millor els factors que intervenen en l’acte de fe, en tant que procés vital i únic.

Podem dir que aquesta anàlisi deixar clar els diversos elements de raó, llibertat i gràcia (si puc creure però no vull, no crec; si vull creure però no puc, tampoc; si puc i vull però Déu no em mou, tampoc crec). En el primer moment no és necessària la intervenció de la gràcia sobrenatural. Això és molt important, perquè vol dir que hi ha raons per a creure, és a dir, que quan el creient creu és perquè té motius suficients i raonables que donen certesa al seu assentiment lliure. És veritat que no es tracta d’evidències sinó de certeses lliures, però l’acte de fe és un acte humà i com a tal plenament responsable i raonable.

L’encíclica Fides et Ratio de Sant Joan Pau II, ens ha explicat molt bé la importància de l’estudi d’aquestes raons. Val la pena d’esmerçar esforços per assumir aquestes raons que ens ajuden a creure, a donar raó de la nostra fe i a poder mantenir un diàleg religiós responsable i gens acomplexat. Amb l’estudi religiós podem constatar l’existència de Déu, el fet de la Revelació, l’autenticitat dels textos bíblics, la credibilitat de l’Església etc.

Durant molts anys es deia que hom havia de creure amb la fe del carboner, però avui podem afegir que no tothom és carboner, que cal una fe a la mida de les necessitats culturals i ambientals pròpies de cadascú. Creure és doncs plenament un acte humà, i si be és cert que necessitem l’auxili de la gràcia, no ho és menys que en res queda violentada la nostra raó ni la seva força directiva de la vida.

En el judici de credenditat es dóna el pas al Déu que cal estimar, amb lliurament i confiadament. No està massa clar en el consens dels teòlegs si cal o no un ajut especial de Déu en aquest moment de l’acte de fe. Podríem dir que, per afirmar en general que “cal creure”, no caldria cap ajut de la gràcia, però que tot altra cosa és dir que “a mi” “em cal creure”.

De fet, quan la raó endevina que darrera el seu assentiment la pròpia vida serà del tot diferent, entra en joc aquell misteriós joc de la llibertat en el que Déu hi és sempre present. Cal no passar per alt el paper que aquí te “l’autoritat”. És una paraula que ens pot sonar com a negativa, però en sí mateixa ha de distingir-se de tota mena d’autoritarisme o imposició. Perquè sigui possible “l’obediència de la fe” ens cal posar la confiança, fiar-nos de Déu. I això és impossible sense autoritat.

El fet de l’autoritat té molta importància en qualsevol "creença" o procés intel·lectual de tradició, però ha quedat molt malmès en la visió racionalista de la fe, en la que les veritats no es creuen en la mesura en que són garantides pel Déu que les revela, sinó pel sentiment d'unitat o bellesa que genera la seva cosmovisió. Que la fe sigui incondicional, sense limitacions, sense reserves, vol dir que és fals que es pugui creure en part, una mica, o només algunes coses. Sovint això ho ha oblidat el creient contemporani que s’ha sotmès a un aspecte purament ideològic de la fe.

Podríem dir que aquest home té per veritables els continguts de la fe "de manera diferent al de la fe". El creient actua aleshores més com a filòsof de la vida que com a veritable creient. Quan és més "adult" el cristianisme? Quan pretén una fe ideològica purament natural? O quan -com el nen- accepta la formalitat i totalitat de la fe en base a la confiança en el testimoniatge i a la mediació de l’autoritat? L'assentiment de fe no és adhesió ideològica, perquè descansa en la llibertat que s'entrega. No es tracta de que el creient estigui menys segur d'aquell que sap. Està igual de segur i el seu acte és igualment incondicional. Tan sols es tracta d'una seguretat lliure en la que l'absència d'evidència es supleix per allò bo que sap que és creure.

La bona disposició de l'home que es situa respecte a Déu en una actitud de filial obertura, de submissió i d'acollida és fonamental en l'acte de fe. De fet, en tot tipus de comunió existeix aquesta actitud. Veiem, sinó, la relació que hi ha entre el nen i l'adult, o la que hi ha entre l'alumne i el mestre. És aquella actitud que fomenta la virtut de la pietat i que consisteix en fer atractiu per a l'home el bé espiritual que significa Déu.

Pascal ja va advertir que existia un diàleg interior pel que la veritat es descobreix desitjable o veritable en la mesura en que l'acollim. Els dos moments que hem estudiat ja (puc creure i cal creure) poden ser realitzats amb les nostres forces amb ajuts puntuals, però els dos darrers (vull creure i crec) són realitzats sota l’influx misteriós de la gràcia de Déu. Sense la decisió de creure i l’assentiment de la intel·ligència, l’acte de fe no podria incorporar l’enteniment, la voluntat i tota la persona (també el sentiment) a la veritat i l’amor de Déu.

A tall de resum podem dir que la fe és un do de Déu, una virtut sobrenatural infosa per Déu en l’anima. Que hi ha motius raonables que preparen i justifiquen l’obertura de l’esperit a la fe. Que la fe és fonamentalment un assentiment lliure a la veritat revelada per Déu (crec “en” Deu i crec “a” Deu). Que es tracta d’un tipus d'aprehensió intel·lectual, no una tendència, ni un sentiment ni una experiència confosa. Que a l’acte de fe li cal la voluntat d’adherir-se en virtut de l’autoritat (en el sentit fiducial de confiança). Que la voluntat mou l’enteniment en un acte lliure. (Quan es diu que no és un acte de la raó es vol subratllar que no és “només” de la raó, és a dir, que no és un acte purament especulatiu). Que la fe és possible gràcies a un acte voluntari, una decisió de voler creure, perquè és raonable fer-ho, humà, bonic, bo. Que la fe és lliure ja que els misteris no són evidents; I que tant l’assentiment de la raó com l’influx de la voluntat son determinats per la gràcia.






10/07/2014 09:00:00