Hola, em dic Joan Martínez, i et dono la benvinguda a aquest espai virtual
que espero no et defraudi.

Soc mossèn catòlic, i faig de filòsof, i a estones, de poeta.
Però ja des d'ara m'agradaria ser el teu amic.

A l'escolta de Déu

La fe és resposta a la Paraula revelada per Déu


La fe apareix com la resposta de l’home davant l’existència i l’acció de Déu. Un Déu que apareix com a Ésser Suprem i Creador. Però, si la fe és només això, seriem «teistes» encara no «cristians». Per això, és important tractar el fet clarament «cristià», que és la fe que respon a un Déu viu, que parla i cerca l’home.

Un Déu que interpel·la l’home i que pren sempre la iniciativa. L’Evangeli ocupa un lloc únic a l’Església. “Cap doctrina no hi ha que sigui millor, ni més preciosa, ni més esplèndida, que el text de l’Evangeli. Contempleu i reteniu allò que nostre Senyor i Mestre, Jesucrist, ha ensenyat amb les seves paraules i ha realitzat amb els seus actes”. (Santa Cesarea la jove,);

“Quan faig oració m’aturo en totes les escenes de l’Evangeli. Hi trobo tot el que la meva pobra ànima necessita. Cada dia hi descobreixo nova llum, sentits amagats i misteriosos”. (Santa Teresa de l’infant Jesús, ms. auto. A 83v.).

La Revelació de Déu, la seva Paraula està recollida en els Llibres Sagrats, escrits sota la inspiració de l’Esperit Sant. La lectura atenta de la Paraula és l’accés veritable a Jesús, enviat del Pare, Fill de Déu i Senyor de la Historia.

Per redactar els llibres sagrats, Déu escollí uns homes dels quals se serví emprant llurs facultats i mitjans, de manera que, obrant en ells i a través d’ells, van escriure com a veritables autors tot i només allò que Ell volia. (...) Com que tot el que els autors inspirats o hagiògrafs afirmen ha de ser tingut com afirmat per l’Esperit Sant, cal confessar que els llibres de l’Escriptura ensenyen fermament, amb fidelitat i sense error, la veritat que Déu va voler que fos consignada en les sagrades lletres per a la nostra salvació”. (Concili Vaticà II, Constitució Dei Verbum, II)

Déu també ha volgut parlar als homes mitjançant intermediaris. Això és així perquè vol ser una paraula universal i l’home no té una intuïció directa de Déu. Per això, quan adreça la seva paraula a tots els homes, ho fa parlant amb una comunitat determinada. Déu parla al seu poble. Parla als patriarques i, singularment, al poble d’Israel mitjançant Moisés.

L’intermediari és necessari per tal que la paraula sigui audible. «Parla tu amb nosaltres -demana el poble a Moisés- que podrem entendre’t, però que no parli Déu amb nosaltres, que potser moriríem» (Ex 20, 19). I Déu parlava amb Moisés «cara a cara, com parla un home amb el seu amic» (Ex 33,11).

És Déu mateix el qui ha escollit aquest camí per comunicar-se. Ho recorda la carta als Hebreus, sintetitzant tota la historia: «Després que en altre temps Déu havia parlat als pares molt sovint i de maltes maneres per mitjà dels profetes, aquests darrers dies ens ha parlat a nosaltres per mitjà del seu Fill» (Hb 1,1).

El nou poble al qual Déu ha volgut comunicar-se és l’Església. Els evangelistes recullen els fets i les paraules de Jesús i sant Pau i sant Joan parlen de tradicions i revelacions rebudes (2Cor 12, l; Gal 1, 11; Apoc 1, 1). L’autoritat d’aquests textos és reconeguda des dels primers temps, com consta a 2 Pe 3, 15-16, que equipara els escrits de Pau a la mateixa Escriptura Santa.

L'’Església, doncs, té constància de que Déu parla i se sent en diàleg continu amb Ell. Aquí, però, cal fer una matisació, ja que la Revelació ja és complerta. Així ho ensenya la Dei Verbum quan diu: «i ja no hem d’esperar cap revelació pública abans de la manifestació gloriosa de nostre Senyor Jesucrist» (n. 4). El dipòsit no augmenta, però sí que pot aprofundir-se en la seva comprensió.






15/01/2015 09:00:00